Dia Internacional de la Dona. Un conte per denunciar l’esclavitud en el segle XXI

En motiu del Dia Internacional de la Dona, ens solidaritzem i mostrem la nostra indignació davant les condicions de vida de les dones que cusen la nostra roba. Compartim un conte que mostra el dia a dia d’una dona treballadora a la Xina que fabrica la roba que vestim als països occidentals. Una història real per denunciar l’esclavitud de la dona en el segle XXI.

Il·lustració de Sònia Pérez

Ching Lan
Fa temps que el camp no dóna prou per viure. Moltes famílies han anat marxant. Els vells van morint i els joves no volen seguir ocupant-se de les terres. Massa esforç per poc benefici. Si el que conreem donés per viure tot seria diferent, però ara gairebé tots conreem per algú, només per vendre. El nostre camp d’arròs s’ha quedat petit. Les filles del veí van marxar farà un any. Els deu anar bé. Sembla que la ciutat té les oportunitats que aquí ens falten.
És el meu moment. La mare plora, però sé que en el fons està contenta per mi. Trobaré una feina i tindré una oportunitat. N’estic segura. Podré ajudar la meva família i potser crear la meva pròpia. Duc una bossa petita amb el raspall, roba neta i una estora de dormir. L’avi m’hi ha posat el bitllet de tren. Diu que ha aconseguit un bon lloc, en seient dur. És tot el que ens podem permetre. La mare m’hi ha posat arròs. No és del nostre. Ve de l’altra punta del país. Jo avui també faré un llarg viatge, com l’arròs.
Fa un mes que sóc a la fàbrica i no he parat de treballar. Visc en una habitació al damunt del taller amb 9 noies més. A la llitera del costat hi dorm la Xiaomei, la filla dels veïns. És increïble que haguem coincidit aquí, aquesta ciutat és enorme! No parla gaire. Cap de nosaltres ho fa. Quan arribem a l’habitació estem tan rebentades que només tenim ganes de dormir. Avui per fi he pogut sortir al carrer. Fa dies que necessito un ungüent per les llagues que m’han sortit als dits de cosir durant 16 hores cada dia.
La gent passeja, sopen a les parades de menjar del carrer. M’encantaria tastar alguna cosa, diuen que el menjar d’aquesta zona és molt picant; però no puc gastar-me els diners per l’ungüent. No m’ho perdonaria… L’he de comprar i tornar cap a la fàbrica.
Sopo asseguda al meu llit. Arròs. Aquest sí que ve de la zona d’on és la meva família. Els enyoro moltíssim. Començo a entendre perquè les noies del veí no van tornar. Però elles eren més grans! Jo tinc 13 anys, encara hi ha temps…

Meritxell Nebot, col·laboradora de la Campanya Roba Neta. http://lacapsa.wordpress.com

No és cap casualitat que la majoria de persones que manufacturen peces de roba arreu del món en condicions d’explotació siguin dones. La deslocalització del sector de la moda ha generat molts llocs de treball en països empobrits per les èlits govenants, pel deute extern i pels mecanismes d’expoli controlats per les empreses transnacionals.

Les treballadores de les fábriques de confecció de Guandong, a la Xina, no són gaire diferents de les costureres de les maquiladores hondurenyes o de les obreres de Tànger, al Marroc. Dones per sota dels 30 anys, amb un nivell d’estudis baix, sense cap tipus d’experiència organitzativa o sindical. Moltes, especialment les més joves, emigren de les zones rurals a les ciutats en busca d’un salari que complementi els ingressos de la seva família.

Més informació:

Guia ‘Moda: Indústria i drets laborals. Guia per a un consum crític de roba (PDF. 3,7 MB)

Informe ‘La moda española en Tánger: trabajo y supervivencia de las obreras de la confección’ (PDF. 2,7MB)

Bloc de la Campanya Roba Neta

 

¿Tu ropa cuesta 80 céntimos la hora?

Entrada publicada al bloc 3500 Millones de El País

Muchas de las firmas de moda españolas que estos días llenan sus escaparates con carteles de rebajas contratan su producción a fábricas y talleres de todo el mundo. Por su cercanía y por las características de su mercado laboral, Marruecosse ha convertido en un importante centro de costura y confección de España y de gran parte de Europa.

La promesa de “desarrollo” a través de la implantación de una industria textil orientada a la exportación es una promesa incumplida en Marruecos. El sector de la confección de prendas de vestir ha alcanzado una gran relevancia para la economía del país y ha generado miles de puestos de trabajo. Pero las ocupaciones creadas no alejan a las personas trabajadoras de la pobreza. Sin perspectivas de mejora en el propio sector y sin que se creen nuevos puestos de trabajo en otros sectores, las obreras de la confección no tienen posibilidad de usar su trabajo precario como trampolín para acceder a otras ocupaciones o a lo que en otros mercados laborales denominaríamos carrera profesional. El tipo de trabajo en el que se encuentran atrapadas limita fuertemente su posibilidad de construcción de redes sociales para mejorar su situación y deteriora su vida personal y familiar.

foto de Carlos Castro

La Campaña Ropa Limpia y SETEM acaban de publicar el informe La moda española en Tánger: trabajo y supervivencia de las obreras de la confección en el que analiza los factores que mantienen a las trabajadoras de las cadenas de suministro de las firmas de moda en situaciones de pobreza y de gran vulnerabilidad social pese a tener un puesto de trabajo. La investigación se basa en entrevistas a 118 obreras y en varias reuniones e intercambios realizados gracias a la asociación de mujeres trabajadoras Attawassol. El informe dibuja una vida cotidiana extremadamente dura. Sus jornadas laborales suelen ser de más de 10 horas diarias durante seis días a la semana, a las que se debe sumar una media de 6 horas de trabajo doméstico al día; no saben cuándo deberán realizar horas extra que, por otro lado, son obligatorias; los salarios, de unos 200 euros mensuales, no les permiten mantener a sus familias; y no tienen posibilidad de organizarse para defender sus derechos debido a la falta de tiempo y a las muchas presiones y amenazas que reciben si intentan reunirse con sus compañeras.

Tras pasar por sus manos, la ropa que confeccionan estas obreras llega a los escaparates de nuestras ciudades etiquetada por las más prestigiosas marcas. Las empresas transnacionales se han comprometido, a través de sus códigos de conducta, a asumir su responsabilidad en situaciones de explotación laboral en la confección de sus prendas. Las personas consumidoras les podemos y debemos exigir que hagan efectivos estos compromisos a través de las campañas internacionales y de nuestro apoyo a las obreras que luchan por sus derechos.

 

Globalització neoliberal. Els draps bruts a la indústria tèxtil

Reportatge publicat originalment al Setmanari La Directa núm 244 dins la secció Estirant del Fil

Per Albert Sales i Campos, coordinador de la Campanya Roba Neta a Catalunya.

La producció de teixits i la confecció de roba va ser esdevenir un dels primers motors de la revolució industrial, caracteritzada també, des dels inicis, per la lluita dels obrers i obreres per unes condicions laborals dignes. Avui, però, les treballadores de la indústria de la roba, deslocalitzada a la perifèria dels països empobrits, segueixen patint a diari la imposició d’unes condicions de treball draconianes. Contra el tòpic, les esclaves de la moda no estan pas al Nord: sobreviuen sobreexplotades al Sud per les grans marques multinacionals.

Esclavatge a la indústria tèxtil: la moda de l’explotació laboral

La repressió sindical, els salaris baixos o les jornades interminables a través de sucontractacions, rere el glamour i l’èxit de grans marques com H&M o Inditex

Des de mitjans dels 90 nombroses plataformes i organitzacions socials vénen denunciant l’explotació laboral i fent front al silenci mediàtic que envolta el negoci de la confecció tèxtil sota la globalització. Malgrat més de 25 anys de treball de xarxes consolidades com la Campanya Roba Neta internacional i de “compromisos” públics de les grans firmes internacionals –en reacció a les denuncies realitzades–, avui ens seguim trobant les mateixes situacions que als 90. L’amenaça constant de tancament i de deslocalitzacions i la debilitat dels moviments obrers als països productors segueix contribuint al fet que la realitat amagada rere el “glamour” que ens venen esportistes d’èlit, models i dissenyadors es quedi al Marroc, a la Xina o a Bangla Desh.

Obrera de Tànger. Octubre 2011. Foto de Carlos Castro

Any 2011: el sector global de la confecció continua nodrint-se del treball de milions de persones que viuen en la pobresa malgrat fer llargues jornades laborals. Les pràctiques de compra de les marques, derivades del model de producció, consum i comerç internacional, es troben a l’arrel de les condicions de treball i de vida de les treballadores.

 

Zara i els casos de explotació laboral a Brasil: només una anècdota?

Albert Sales i Campos ***Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM Catalunya

(versión en castellano aquí)

El govern brasiler ha anunciat que expedientarà a l’empresa gallega Inditex (propietària de Zara, Bershka, Stradivarius, Pull & Bear i altres marques de moda de gran èxit comercial) per les condicions en les que treballaven 15 persones en tallers clandestins de Sao Paulo que subministraven roba a la empresa AHA, proveïdora de la marca Zara. Segons el departament de treball brasiler, aquestes persones, entre les quals hi ha una adolescent de 14 anys, realitzaven jornades extenuants superant sistemàticament les 12 hores diàries. 14 d’elles són de nacionalitat boliviana i l’altra és peruana. Totes vivien al mateix lloc on treballaven i “devien” grans quantitats de diners als empresaris pels que treballaven en concepte de bitllets d’avió. Els salaris no superaven els 290 dòlars al mes, el que significa que estaven molt per sota del salari mínim de 340 dòlars vigent al Brasil.

Fa anys que organitzacions del Brasil i l’Argentina denuncien les condicions que viuen les treballadores i els treballadors d’origen immigrant, majoritàriament bolivians, que son reclutats als seus països per confeccionar roba als tallers de l’extraradi de Buenos Aires i Sao Paulo. Aquests tallers són subcontractats per fabriques proveïdores de firmes sud americanes i de firmes internacionals per tal de completar la seva producció. Les persones treballadores viuen en condicions que es podrien considerar d’esclavatge ja que no poden abandonar el centre de treball que serveix alhora d’habitatge per famílies senceres. A l’Argentina, la Asamblea Popular La Alameda (col·lectiu que col·labora regularment amb la Campanya Roba Neta) ha denunciat casos similars al que ens ocupa que esquitxen a marques com Puma, Fila o Adidas entre moltes altres menys conegudes.

Per desgràcia, la realitat d’aquestes treballadores no es gaire excepcional en el sector de la confecció global. La precarietat i la vulnerabilitat social de les persones treballadores és una constant en un sector ocupat majoritàriament per dones joves que realitzen jornades inacabables, per salaris de misèria i que estan molt lluny de gaudir de llibertats i de drets sindicals. La falta de planificació de la producció i la necessitat d’adequar-se als ritmes irregulars que imposen les firmes internacionals com Zara, fa que els empresaris de països com Marroc, Xina, Bangla Desh o Turquia, no assumeixin riscos i disposin de plantilles curtes a les que espremen al màxim arribat el moment de servir comandes, realitzant hores extraordinàries sense previ avís que fan que la setmana laboral arribi a ser de vora 70 hores. Els sous del sector no acostumen a superar els salaris mínims establerts per les legislacions locals i, en moltes ocasion, no hi arriben. La remuneració de les hores extraordinàries acostuma a ser irregular i arbitrària. Això es tradueix en pagaments d’uns 180 euros mensuals al Marroc, uns 300 euros al Brasil, uns 90 euros a la Xina o uns 30 euros a Bangla Desh. Salaris del tot insuficients per cobrir les necessitats bàsiques d’una família en cadascun d’aquests països.

Inditex ha manifestat que l’escàndol en que s’ha vist involucrada la firma Zara al Brasil és una transgressió puntual del seu codi de conducta per part de l’empresa proveïdora brasilera i que ja ha pres mesures perquè aquesta situació es corregeixi. És freqüent que les grans firmes disposin d’un departament de Responsabilitat Social Empresarial que reaccioni davant d’aquest tipus de situacions donant explicacions públicament. Aquests mateixos departaments impulsen programes d’auditoria i contracten empreses que verifiquen el compliment dels estàndards laborals en les fàbriques proveïdores de tot el món. Però les visites dels equips d’auditoria a aquestes fàbriques s’han mostrat força ineficaces per controlar el dia a dia de les persones treballadores. Els empresaris locals disposen de recursos molt eficaços a l’hora de burlar els controls, el més important la col·laboració de les persones treballadores que, atemorides per la possibilitat de que l’empresa tanqui i perdin la feina, no denuncien les irregularitats que es cometen sistemàticament a les seves fàbriques.

El model de negoci de les grans firmes com Inditex es un factor clau en l’origen de les situacions d’explotació. Les firmes internacionals exigeixen a les fàbriques productores una competitivitat basada en la reducció a gairebé zero dels costos laborals i fiscals i en la capacitat per servir les comandes de forma ràpida i flexible. Per estalviar costos d’emmagatzematge i per no acumular producte que potser no tingui l’èxit esperat, les firmes de moda, de roba esportiva o les cadenes de distribució imposen a més terminis de lliurament cada vegada més curts. Com a conseqüència, la comercialització de roba es converteix en un sector dominat per unes poques empreses transnacionals amb milers de fàbriques proveïdores que assumeixen les seves draconianes condicions fent pagar els costos reals d’aquesta forma de produir a les treballadores.

El Grup Inditex va registrar un benefici de 1.732 milions d’euros el 2010, any en què va obrir 437 botigues. A 2011, compta amb 5044 establiments a 77 països. Fins i tot les obreres i els obrers que treballen en fàbriques que compleixen la legalitat vigent viuen en situació de pobresa com a alternativa a la misèria que suposa no tenir un lloc de treball. El sector global de la confecció, igual que molts d’altres, s’alimenta de la misèria econòmica d’immigrants i de persones expulsades del camp enlloc de generar riquesa per als països i les comunitats on tan ràpidament s’ha deslocalitzat.

Més informació:

A la publicació Moda: indústria i drets laborals. Guia per a un consum crític. http://www.setem.org/media/pdfs/moda_industria_i_drets_laborals_baixa.pdf

A les webs i bloc de la Campanya Roba Neta:

www.robaneta.org

www.cleanclothes.org

http://robaneta.wordpress.com

 

Inditex i la filantropia empresarial a Bangla Desh

Albert Sales i Campos
Responsable de la Campanya Roba Neta a SETEM Catalunya

El Grup Inditex (propietari de Zara, Bershka, Stradivarius, Pull & Bear i altres marques de moda de gran èxit comercial) ha anunciat que destinarà més de mig milió d’euros a tres programes de desenvolupament dirigits a la millora de la qualitat de vida de tres comunitats vulnerables de Bangla Desh, en el marc de la col·laboració solidària que mantenen amb Cáritas. Sense entrar a discutir l’impacte positiu d’aquests projectes, val la pena una reflexió sobre la situació d’aquest país asiàtic que en pocs anys s’ha convertit en proveïdor d’articles de moda per a tot el món.

La confecció bengalí va començar a créixer espectacularment en els anys 90. El país presentava un avantatge important sobre els seus competidors directes: no estava afectat per les restriccions derivades de la Acord Multifibres, un tractat internacional que protegia els mercats europeu i nord-americà dels productes del sud-est asiàtic a través de quotes a les importacions. Però, tot i que les restriccions desapareixen el 2005, Bangla Desh segueix mantenint un creixent nivell de producció que no es justifica, ni molt menys, per les innovacions tecnològiques o les bones infraestructures. Més aviat al contrari: si d’alguna cosa es queixen les empreses inversores estrangeres és de la precarietat en les comunicacions i els transports. Quin és l’atractiu d’aquest país asiàtic?

Bangla Desh presenta els salaris i els costos laborals industrials més baixos del planeta. El 2006, després de manifestacions multitudinàries i forts enfrontaments entre obrers i obreres i dispositius policials, el govern va incrementar el salari mínim mensual en el sector de la confecció fins a arribar als 1.662,50 Taka (aproximadament 20 euros). Quan els treballadors i les treballadores van sortir al carrer per protestar pel que consideraven un increment insuficient, la repressió va ser molt més intensa i es van empresonar diversos líders de les organitzacions de persones treballadores. Avui, segons les últimes investigacions de les organitzacions vinculades a la Campanya Roba Neta (CRN), una obrera pot arribar a ingressar 34 euros mensuals, si té la sort que se li paguin les hores extra. Encara que els preus a Bangla Desh siguin més baixos que a Europa o EUA, ONG i sindicats calculen que el salari que una obrera bengalí hauria de cobrar per equiparar la seva capacitat de compra a la d’una obrera mitjana occidental, se situaria al voltant dels vuit dòlars diaris . Només per a que una obrera i la seva família poguessin arribar a omplir la cistella bàsica, farien falta prop de vuitanta dòlars mensuals.

Però els costos que les inversores estalvien a Bangla Desh no són només els salarials. L’extrema precarietat de les fàbriques i tallers bengalís ha convertit la indústria d’aquest país en una font inesgotable de catàstrofes laborals. El 2006, un incendi a la fàbrica Chittagong va matar 50 treballadores i treballadors i va ferir 100 més. El mateix any, l’enfonsament del Phoenix Building, va acabar amb la mort de 19 persones i amb 50 més ferides a les quals caldria afegir les treballadores de la factoria de l’Imam Group, que van sentir l’explosió i van patir les conseqüències d’una fuga desordenada de unes instal.lacions no preparades per a aquest tipus d’emergències. Aquests són els últims capítols d’una llarga sèrie que s’inicia en els anys 80: 12 persones mortes a l’agost de 2000 a l’incendi de Globe Knitting, 48 persones mortes al novembre de 2000 en l’incendi de Sagar Chowdhury Garment Factory (entre elles 10 nenes i nens), 24 persones mortes i més de 100 ferides a l’agost de 2001 a Macro Sweater, 9 persones mortes i més de 50 ferides al maig de 2004 a Misc Complex …

Un dels casos d’enfonsament amb més repercussió internacional va ser el de la fàbrica Spectrum, als afores de Dhaka. L’any 2002, el propietari de la fàbrica va decidir afegir un pis a l’edifici de 4 plantes. Uns dies abans de l’ensorrament, les treballadores van advertir algunes esquerdes a les parets de la cinquena planta i l’11 d’abril de 2005 a la una de la matinada, tot l’edifici va caure. L’accident va causar la mort de 64 persones i ferides a 70, encara que la immensa majoria d’elles acabaven la seva jornada “oficial” a les sis de la tarda.

La CRN i les organitzacions locals van poder esbrinar que Spectrum treballava per a les empreses KardstadtQuelle, Steilmann, New Yorker, Kirsten Mode i Bluhmod, New Wave Group, Scapino, Cotton Group, Solo Invest, Carrefour, així com per al Grup Inditex. Després dels fets, les organitzacions de treballadores demanaven a aquestes grans empreses que s’impliquessin en la creació d’un fons de compensació per les víctimes i les seves famílies. El fons de compensació va ser impulsat per Inditex i preveia 533.000 euros per afrontar les indemnitzacions. Finalment, la majoria de les empreses es van desmarcar d’aquesta iniciativa. Les famílies van trigar vuit mesos a rebre les primeres compensacions per afrontar les despeses mèdiques. Les llars de les persones mortes van rebre uns 1.000 euros de l’Associació de Productors i Exportadors de Roba de Bangla Desh i, algunes de les famílies de les ferides van ingressar 266 euros per decisió dels tribunals laborals.

Per valorar la filantropia empresarial, hem de ser capaços de veure la pintura completa. Les firmes internacionals exigeixen a les fàbriques productores una competitivitat basada en la reducció a gairebé zero dels costos laborals i fiscals i en la capacitat per servir les comandes de forma ràpida i flexible. Per estalviar costos d’emmagatzematge i per no acumular producte que potser no tingui l’èxit esperat, les firmes de moda, de roba esportiva o les cadenes de distribució imposen a més terminis de lliurament cada vegada més curts. Com a conseqüència, la comercialització de roba es converteix en un sector dominat per unes poques empreses transnacionals amb milers de fàbriques proveïdores que assumeixen les seves draconianes condicions fent pagar els costos reals d’aquesta forma de produir a les treballadores.

La firma tèxtil gallega va registrar un benefici de 1.732 milions d’euros el 2010, any en què va obrir 437 botigues. A 2011, compta amb 5044 establiments a 77 països. Els programes de cooperació poden millorar la qualitat de vida d’uns milers de persones però estratègies comercials de les grans empreses estan empobrint i explotant milions.

 

Et convidem al teatre

 

Al periòdic quinzenal Diagonal: Anàlisi sobre la indústria global de la confecció

La secció global del número 132 del periòdic Diagonal està dedicada a la manca de drets laborals a la indústria global de la confecció.

La irresponsabilidad social empresarial

ALBERT SALES I CAMPOS

Precariedad en las fábricas de ropa de Tánger

ROI PALMÁS

El textil ‘made in Spain’ se desangra

PABLO ELORDUY // REDACCIÓN

 

Responsabilitat social empresarial i rentats de cara: a Lid li surt malament la jugada

Albert Sales i Campos

Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM-Catalunya

“Impulsem el comerç amb justícia! Cada producte té una història. Per nosaltres les persones que hi ha darrera d’aquestes històries són importants. Lidl aposta per unes bones condicions laborals a nivell global. Per això, a Lidl, només contractem proveïdors seleccionats que poden demostrar la seva responsabilitat social. Ens oposem categòricament a qualsevol forma de treball infantil, i a la violació dels drets humans i dels drets laborals en la fabricació dels nostres productes. Garantim efectivament el compliment d’aquests estàndards”. Fullet publicitari de Lidl, finals de 2009.

A finals de l’any passat, l’empresa de distribució Lidl publicava un tríptic informatiu dirigit a les persones clientes dels seus establiments amb la declaració del paràgraf precedent. La distribució d’aquest paper s’emmarca en l’estratègia de Responsabilitat Social Empresarial que porta a càrrec l’empresa alemanya que disposa des de fa uns anys d’un codi de conducta laboral aplicable a totes les seves fàbriques productores arreu del món i que forma part de la iniciativa empresarial Business Social Compliance International (BSCI), associació d’empreses transnacionals que diu treballar pel compliment dels estàndards laborals internacionals.

La realitat a les fàbriques que produeixen per Lidl indica que aquestes declaracions i les polítiques de Responsabilitat de la firma es queden en el terreny de les bones intencions. Diverses investigacions realitzades per la Campanya Roba Neta internacional i l’informe Passeu per Caixa, la versió catalana del qual es presentarà a Barcelona el proper 1 de juny, mostren que les fàbriques proveïdores de Lidl mantenen als seus treballadors i treballadores en unes condicions totalment inacceptables que no respecten ni els estàndards laborals més bàsics ni el propi codi de conducta de l’empresa. L’informe presenta els resultats d’una investigació realitzada en fàbriques asiàtiques que treballen per cinc grans empreses de distribució comercial: Lidl, Aldi, Carrefour, Tesco i Walmart. En cap de les 31 factories analitzades, situades a Bangladesh, Sri Lanka, L’Índia i Tailàndia, es pagava el salari mínim legal per una jornada laboral normal. L’única manera d’accedir a aquest salari mínim era realitzar un nombre indeterminat d’hores extra. Malgrat tot, amb hores extra inclosa, els salaris a Bangladesh no superaven els 34 euros mensuals, a l’Índia no arribaven als 54 euros, i a Sri Lanka anaven dels 33 als 60 euros al mes. Cap d’aquests salaris s’equipara al cost de la cistella bàsica de productes de consum en aquests països i en tots els casos són el producte de jornades extenuants. Sobre la base d’aquestes situacions de pobresa i explotació, l’informe també posa de manifest la persecució a la que estan sotmeses les iniciatives sindicals en aquestes fàbriques.

Una investigació centrada específicament en fàbriques proveïdores de Lidl a Bangladesh ha servit a l’Agència de Consum d’Hamburg, a la Campanya Roba Neta alemanya i al Centre Europeu pels Drets Constitucionals i Humans (ECCHR en les seves sigles en anglès) per prendre accions legals contra Lidl per publicitat enganyosa. La investigació va demostrar que les persones treballadores de Bangla Desh produïen roba per Lidl en condicions descrites per elles mateixes com “inhumanes”. Segons Khorshed Alam, un dels principals artífex de la investigació: “Amb aquesta recerca no només s’exposa el rentat de cara social Lidl, també es demostra la ineficàcia d’iniciatives empresarials com el BSCI. Les grans empreses però, continuen utilitzant la pertinença a una iniciativa empresarial com una alternativa a l’adopció de mesures concretes per lluitar contra l’explotació laboral”.

El 14 d’abril, Lidl, que anteriorment s’havia negat a retirar la publicitat, va proposar un acord extrajudicial. En l’acord es van comprometre a suprimir les afirmacions referents a condicions justes de treball en els seus anuncis. Com a conseqüència de l’acord, l’empresa alemanya no podrà fer referència a la seva pertinença la Business Social Compliance Initiative (BSCI) en els fullets de la seva publicitat.

L’enfocament de la demanda és innovador en la mesura en que es centra en denunciar la manipulació de la informació que Lidl ofereix als consumidors i a les consumidores enlloc de posar l’èmfasi en la denúncia de les condicions laborals de les treballadores i posa de manifest la lamentable asimetria jurídica que permet que milions de persones visquin sota situacions d’explotació extrema i no hi hagi cap mecanisme per denunciar i processar les empreses, locals i transnacionals, que s’enriqueixen de la seva suor.

Més informació:

web de la Clean Clothes Campaign

text original de la demanda en alemany

Informe Passeu per caixa: la presentació serà el dia 1 de juny. Molt aviat us informarem del lloc i l’hora.

 

Les treballadores de la indústria tèxtil, ara igual que en el segle XIX

Albert Sales i Campos

Campanya Roba Neta, SETEM-Catalunya

en castellà a la Revista Pueblos: http://www.revistapueblos.org/spip.php?article1534

El 8 de març de 1857 un grup d’obreres tèxtils van recórrer els barris més rics de Nova York per protestar per les seves condicions de treball. Entre mitjans del segle XIX i principis del segle XX, les treballadores dels Estats Units i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, formació professional i el dret a formar part d’un sindicat. Durant la vaga de 1908, a la fàbrica Cotton Textile de la mateixa ciutat van morir 129 treballadores en un incendi provocat. No és l’objectiu d’aquestes línies valorar globalment les conquestes socials en matèria de drets laborals i d’igualtat de gènere, només voldria que consideréssim el cas concret del sector tèxtil i en traguéssim algunes reflexions.La lluita de les obreres de la confecció va comportar millores en les condicions de treball a les fàbriques, sobretot després de la Segona Guerra Mundial. Fins als anys 70 la confecció era un sector industrial molt important en els països rics però a  partir dels anys 80 amb l’embranzida de les polítiques neoliberals i la febre del lliure comerç es va iniciar una deslocalització massiva de la producció de roba. Malgrat les limitacions a la importació que imposava l’Acord Multifibres, les principals firmes de moda i de roba esportiva van ser pioneres en la subcontractació de la seva producció a països empobrits a fi d’abaratir els costos salarials. Dos fets van facilitar aquest procés:  la maquinària necessària per posar en marxa una indústria de tall i confecció no requereix grans inversions i el procés de formació de les treballadores és més curt i senzill que en altres processos industrials.

Com en altres sectors, la competència per oferir les millors condicions per a la inversió estrangera ha perjudicat a treballadors i treballadores del Nord i del Sud. El tancament progressiu de les indústries tèxtils ha acabat amb milers de llocs de treball en els darrers vint anys. La llista de tancaments és interminable: l’abril del 2008, Dresca a Navarcles deixava al carrer a 180 treballadors i treballadores; tres mesos abans havia tancat l’empresa Fibracolor a Tordera, amb una plantilla de 280 persones; Dogi va acomiadar a 123 persones a Cardedeu i Parets del Vallès; Pasarela va tancar la seva fàbrica d’Hostalric que ocupava 45 persones; DB Apparel a Cassà i Massanes, on treballaven 132 persones…

Moltes de les empreses tancades treballaven per grans firmes de moda que han decidit encarregar la feina a tallers i fàbriques més competitives del Marroc, Turquia, Xina… Quan a la premsa s’anuncien els tancaments o trasllats de producció, sovint s’esmenten les pèrdues acumulades per aquestes PIMES com si l’indefectible mà invisible del mercat hagués dictaminat que Catalunya ja no és apropiada per cosir roba. El que no s’esmenta tant sovint és que les firmes internacionals que abans els encarregaven feina mai registren pèrdues. En l’exercici de 2008 Inditex (empresa propietària de les marques Zara, Bershka, Pull&Bear entre d’altres) va assolir la xifra rècord de 843 milions d’euros de beneficis; el Corte Inglés va tenir uns beneficis de 747 milions d’euros el 2007; Benetton va incrementar els seus beneficis en un 16% l’any passat arribant als 145 milions d’euros; Nike va cumular 391 milions de dòlars de beneficis només durant el darrer trimestre de 2008.

La competitivitat que s’exigeix a les fàbriques dels països rics és doncs inassolibles perquè està basada en la reducció al no res dels costos laborals i fiscals. La indústria tèxtil globalitzada continua ocupant majoritàriament dones en una situació de precarietat extrema molt similar a les de les obreres que protestaven el 1908. La confecció és el sector amb salaris més baixos a la majoria de països productors. A Bangladesh, les treballadores cobren una mitjana de 26 euros mensuals, a Xina entre 57 i 80 euros al mes i al Marroc no més de 120 euros mensuals. En cap d’aquests tres països es pot arribar a cobrir la cistella bàsica amb aquests imports. Les jornades laborals s’allarguen sense avís previ i les hores extres massa queden impagades.

Nurun Nahar, 21 anys, preparada per anar a treballar. Agost de 2009, Dhaka. Malgrat la gran quantitat d'hores extra que fa cada dia, el seu salari no arriba a cobrir les necessitats bàsiques

Les desigualtats de gènere contribueixen a la perpetuació d’aquesta situació. El mercat de treball de les zones industrials es nodreix de noies joves que migren des del món rural per aportar un sou a l’economia familiar que ja no pot subsistir amb el treball al camp. Tot i que molts estats disposen d’un marc regulador de les relacions laborals, aquestes noies desconeixen els seus drets com a treballadores i com a ciutadanes, no saben com funciona un sindicat o una associació i les llargues jornades de treball les impedeix construir una xarxa de relacions socials en la que recolzar-se. Quan les treballadores aconsegueixen organitzar-se i exigir el compliment d’uns mínims estàndards laborals pateixen pressions i amenaces, de vegades impulsades pels propis poders públics afins a les elits dirigents i als empresaris.

Les condicions de negociació de les treballadores del tèxtil avui són encara pitjors que les de 1908. No s’enfronten només al seu patró, ara se les tenen amb les grans corporacions que fan els encàrrecs i que tenen centenars de proveïdors que competeixen entre sí. Amb l’amenaça de la deslocalització i del trasllat de la producció, les treballadores han d’optar entre deixar de treballar o patir unes condicions inhumanes. Al Nord, assumir la primera opció significa cobrar l’atur durant un temps i buscar-se la vida en un altre sector. Al Sud, només els queda la segona opció.

 

Adolfo Domínguez s’apunta a l’ofensiva neoliberal

Albert Sales i Campos

Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM-Catalunya

Tres de cada cinc treballadores de la indústria global de la confecció no tenen contracte ni cap tipus de protecció social. Més del 80% no poden formar part d’un sindicat. La indústria de la moda és la que registra els salaris més baixos del món. Mentrestant, el dissenyador gallec Adolfo Domínguez aposta per acomiadar sense traves administratives ni judicials.

Adolfo Domínguez, dissenyador i empresari gallec

L’inici de la crisi va ser per als moviments socials i per a totes aquelles persones que portaven anys treballant en la construcció d’alternatives al pensament únic una trista oportunitat de llençar una sonor i col·lectiu “ja ho havíem avisat”. Però malgrat que la fallida del sistema financer i tots els esdeveniments posteriors han posat en evidència la incapacitat dels mercats de regir les relacions humanes garantint una mínima dignitat per a tothom, aquells que s’han fet desmesuradament rics gràcies a la globalització capitalista continuen defensant la vigència de les seves normes del joc.

És el cas del dissenyador gallec Adolfo Domínguez, que en una conferència pronunciada a principis de febrer al Fòrum Europa demanava públicament mesures com l’acomiadament lliure o el retard de l’edat de jubilació. Segons Domínguez, la possibilitat d’acomiadar sense traves administratives ni judicials faria que la gent “es guanyés el seu lloc de treball cada dia” i permetria als empresaris adaptar la seva producció a la demanda. Sense cap dubte, el modista és tot un nostàlgic, dels que pensa que qualsevol temps passat va ser millor, i que enyora el treball intensiu, clandestí i mal pagat que caracteritzava el sector tèxtil gallec fa pocs anys. Tant troba a faltar aquells temps no gaire llunyans que la seva firma subcontracta una part cada cop més gran de la seva producció a països com Bangladesh, Xina o Marroc, abandonant als proveïdors de l’Estat espanyol que es veuen forçats a tancar. I és que els tallers espanyols difícilment poden oferir els mateixos preus que les fàbriques bengalís, on les treballadores de la confecció cobren aproximadament 26 euros mensuals.

Amb la deslocalització i la subcontractació, a més de retallar costos, evita “problemes” com la representació sindical de les treballadores, amb els que ja va haver de lluitar en territori espanyol. Comissions Obreres recordava a inicis d’aquesta setmana que la firma Adolfo Domínguez ha rebut nombroses denúncies a Inspecció de Treball per contractes irregulars o per impedir la sindicalització de les treballadores. Contractant a factories xineses o marroquines, aquests inconvenients de les “rígides” legislacions laborals europees desapareixen. La conclusió de Domínguez i de gran part del món empresarial és clara: ells seguiran lluitant pel model que més els convé, el de la precarietat laboral, el de l’explotació i el de la competitivitat entre treballadores i treballadors que viuen en situació de misèria i que només poden optar entre la fam o el treball en condicions infrahumanes.

Després d’aquesta declaració de principis tampoc es va estar d’afirmar amb contundència que, donada la situació financera del sistema de seguretat social, retardar l’edat de jubilació és una mesura totalment “lògica”. Però el lúcid anàlisi del senyor Domínguez topa directament amb la tossuda realitat del món empresarial i de les seves preferències a l’hora de contractar. Si els joves són el col·lectiu més afectat per l’atur, els majors de 50 anys són el grup amb més dificultats per reincorporar-se a l’activitat laboral en cas de perdre la feina. A Catalunya, per exemple, les persones que es jubilen anticipadament o per tancament de la seva empresa superen el 25% i les que ho fan estant en actiu no arriben al 50%. Així doncs, quina és l’opció dels empresaris com Adolfo Domínguez? Incrementar el nombre de persones grans aturades enlloc de comptar-les com a jubilades? Augmentar el risc de pobresa de un col·lectiu ja prou castigat per la precarietat?