Mor torturat i assassinat Aminul Islam per la seva activitat de denúncia de l’explotació laboral a Bangla Desh

Albert Sales i Campos, Campanya Roba Neta

Aminul Islam, membre de l’organització Bangladeshi Center for Worker Solidarty (BCWS) de Bangla Desh que forma part de la xarxa de la Campanya Roba Neta internacional, ha estat trobat assassinat amb senyals d’haver partit brutals tortures. Islam va col·laborar amb la cadena de televisió nord americana ABC en la producció d’un reportatge que denunciava les condicions de risc en que treballen les obreres i els obrers de la indústria bengalí de la confecció. Islam també ha estat treballant recentment en la formació i organització de les persones treballadores de les fàbriques del “Shanta Group”, empresa proveïdora de marques internacionals com Tommy Hilfiger, Nike y Ralph Lauren.

Foto: Workers Rights Consortium

Bangla Desh presenta els salaris i els costos laborals industrials més baixos del planeta. El 2006, després de manifestacions multitudinàries i forts enfrontaments entre obrers i obreres i dispositius policials, el govern va incrementar el salari mínim mensual al sector de la confecció fins arribar als 1.662,50 Taka (aproximadament 20 euros). Quan els treballadors i les treballadores van sortir al carrer per protestar pel que consideraven un increment del tot insuficient, la repressió va ser molt més intensa i es van empresonar diversos líders de les organitzacions de persones treballadores.

Però els costos que les inversores s’estalvien a Bangla Desh no són només els salarials. La extrema precarietat de les fàbriques i tallers bengalís ha convertit la indústria d’aquest país en una font inesgotable de catàstrofes laborals. L’any 2006, un incendi a la fàbrica Chittagong va matar 50 treballadores i treballadors i en va ferir 100 més. El mateix any, l’esfondrament del Phoenix Building, va acabar amb la mort de 19 persones i amb 50 més de ferides a les que caldria afegir les treballadores de la factoria del Imam Group, que van sentir l’explosió i van patir les conseqüències d’una fugida desordenada d’unes instal·lacions no preparades per aquest tipus d’emergències. Aquests són els darrers capítols d’una llarga sèrie que s’inicia als anys 80: 12 persones mortes a l’Agost de 2000 a l’incendi de Globe Knitting, 48 persones mortes al novembre de 2000 a l’incendi de Sagar Chowdhury Garment Factory (entre elles 10 infants), 24 persones mortes i més de 100 ferides a l’agost de 2001 a Macro Sweater, 9 persones mortes i més de 50 ferides al Maig de 2004 a Misco Complex…

La causa directa d’aquests desastres es la deixadesa en les mesures de seguretat en les fàbriques i en els allotjaments de les treballadores. Les habitacions on s’amunteguen les obreres acostumen a pertànyer a les empreses i es troben paret amb paret amb els centres de treball. No compleixen les mínimes mesures de seguretat ni de salubritat, però les treballadores provenen de les zones rurals i, sense el suport de les seves famílies, no cobren suficient per pagar un altre tipus d’habitatge.

Els membres del BCWS han sigut objecte de detencions il·legals i tortures prèviament. Islam va ser detingut fa dos anys per dos agents dels serveis d’intel·ligència del govern bengalí i va ser torturat per aconseguir que signés una carta en la que s’acusava als seus col·legues del BCWS d’haver instigat els atacs a diverses fábriques de Dhaka durant les vagues de 2010. Finalment va aconseguir escapar dels seus captors sense signar la delació falsa.

Cal recordar que en aquest ambient de repressió es produeix roba per a les principals marques del món, entre les quals es compten les espanyoles

Més informació:

Notícia sobre l’assassinat d’Islam Aminul a la web de la ABC: http://abcnews.go.com/Blotter/labor-organizer-exposed-dangerous-working-conditions-tortured-killed/story?id=16101084#.T4Po2tnEuFJ

Reportatge “Nightline” de la ABC sobre Tommy Hilfiger: http://abcnews.go.com/Nightline/video/high-fashion-deadly-factories-15976207

Web del Worker Rights Consortium: http://www.workersrights.org/

Seguirem facilitant novetats sobre aquest cas a través de http://robaneta.wordpress.com i http://www.ropalimpia.org

 

¿Tu ropa cuesta 80 céntimos la hora?

Entrada publicada al bloc 3500 Millones de El País

Muchas de las firmas de moda españolas que estos días llenan sus escaparates con carteles de rebajas contratan su producción a fábricas y talleres de todo el mundo. Por su cercanía y por las características de su mercado laboral, Marruecosse ha convertido en un importante centro de costura y confección de España y de gran parte de Europa.

La promesa de “desarrollo” a través de la implantación de una industria textil orientada a la exportación es una promesa incumplida en Marruecos. El sector de la confección de prendas de vestir ha alcanzado una gran relevancia para la economía del país y ha generado miles de puestos de trabajo. Pero las ocupaciones creadas no alejan a las personas trabajadoras de la pobreza. Sin perspectivas de mejora en el propio sector y sin que se creen nuevos puestos de trabajo en otros sectores, las obreras de la confección no tienen posibilidad de usar su trabajo precario como trampolín para acceder a otras ocupaciones o a lo que en otros mercados laborales denominaríamos carrera profesional. El tipo de trabajo en el que se encuentran atrapadas limita fuertemente su posibilidad de construcción de redes sociales para mejorar su situación y deteriora su vida personal y familiar.

foto de Carlos Castro

La Campaña Ropa Limpia y SETEM acaban de publicar el informe La moda española en Tánger: trabajo y supervivencia de las obreras de la confección en el que analiza los factores que mantienen a las trabajadoras de las cadenas de suministro de las firmas de moda en situaciones de pobreza y de gran vulnerabilidad social pese a tener un puesto de trabajo. La investigación se basa en entrevistas a 118 obreras y en varias reuniones e intercambios realizados gracias a la asociación de mujeres trabajadoras Attawassol. El informe dibuja una vida cotidiana extremadamente dura. Sus jornadas laborales suelen ser de más de 10 horas diarias durante seis días a la semana, a las que se debe sumar una media de 6 horas de trabajo doméstico al día; no saben cuándo deberán realizar horas extra que, por otro lado, son obligatorias; los salarios, de unos 200 euros mensuales, no les permiten mantener a sus familias; y no tienen posibilidad de organizarse para defender sus derechos debido a la falta de tiempo y a las muchas presiones y amenazas que reciben si intentan reunirse con sus compañeras.

Tras pasar por sus manos, la ropa que confeccionan estas obreras llega a los escaparates de nuestras ciudades etiquetada por las más prestigiosas marcas. Las empresas transnacionales se han comprometido, a través de sus códigos de conducta, a asumir su responsabilidad en situaciones de explotación laboral en la confección de sus prendas. Las personas consumidoras les podemos y debemos exigir que hagan efectivos estos compromisos a través de las campañas internacionales y de nuestro apoyo a las obreras que luchan por sus derechos.

 

La Campanya Roba Neta al Latituds del C33

Grans campanyes internacionals (“No al Sandblasting” i Campanya Roba Neta de SETEM i “Detox” de GREENPEACE) denuncien l’ús habitual de tècniques i substàncies tòxiques en la producció de roba, que malmeten greument el medi ambient i la salut de treballadorxs i de consumidorxs.

D’això tracta el darrer reportatge del programa LATITUDS al canal 33: ROBA TÒXICA

Algunes grans marques ja han començat a escoltar aquestes pressions.

Per veure el reportatge: http://blogs.tv3.cat/latituds.php?itemid=43337

Emissions a TVC:

Divendres 25 de novembre, a internet.
Diumenge 27 de novembre, a les 20.10, al Canal 33
reemissió dimecres 30 de novembre, a les 23.35, i dijous 1 desembre, a les 17.00, al 33, i
diumenge 4 desembre, a les 15.30, al Canal 3/24

 

Zara i els casos de explotació laboral a Brasil: només una anècdota?

Albert Sales i Campos ***Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM Catalunya

(versión en castellano aquí)

El govern brasiler ha anunciat que expedientarà a l’empresa gallega Inditex (propietària de Zara, Bershka, Stradivarius, Pull & Bear i altres marques de moda de gran èxit comercial) per les condicions en les que treballaven 15 persones en tallers clandestins de Sao Paulo que subministraven roba a la empresa AHA, proveïdora de la marca Zara. Segons el departament de treball brasiler, aquestes persones, entre les quals hi ha una adolescent de 14 anys, realitzaven jornades extenuants superant sistemàticament les 12 hores diàries. 14 d’elles són de nacionalitat boliviana i l’altra és peruana. Totes vivien al mateix lloc on treballaven i “devien” grans quantitats de diners als empresaris pels que treballaven en concepte de bitllets d’avió. Els salaris no superaven els 290 dòlars al mes, el que significa que estaven molt per sota del salari mínim de 340 dòlars vigent al Brasil.

Fa anys que organitzacions del Brasil i l’Argentina denuncien les condicions que viuen les treballadores i els treballadors d’origen immigrant, majoritàriament bolivians, que son reclutats als seus països per confeccionar roba als tallers de l’extraradi de Buenos Aires i Sao Paulo. Aquests tallers són subcontractats per fabriques proveïdores de firmes sud americanes i de firmes internacionals per tal de completar la seva producció. Les persones treballadores viuen en condicions que es podrien considerar d’esclavatge ja que no poden abandonar el centre de treball que serveix alhora d’habitatge per famílies senceres. A l’Argentina, la Asamblea Popular La Alameda (col·lectiu que col·labora regularment amb la Campanya Roba Neta) ha denunciat casos similars al que ens ocupa que esquitxen a marques com Puma, Fila o Adidas entre moltes altres menys conegudes.

Per desgràcia, la realitat d’aquestes treballadores no es gaire excepcional en el sector de la confecció global. La precarietat i la vulnerabilitat social de les persones treballadores és una constant en un sector ocupat majoritàriament per dones joves que realitzen jornades inacabables, per salaris de misèria i que estan molt lluny de gaudir de llibertats i de drets sindicals. La falta de planificació de la producció i la necessitat d’adequar-se als ritmes irregulars que imposen les firmes internacionals com Zara, fa que els empresaris de països com Marroc, Xina, Bangla Desh o Turquia, no assumeixin riscos i disposin de plantilles curtes a les que espremen al màxim arribat el moment de servir comandes, realitzant hores extraordinàries sense previ avís que fan que la setmana laboral arribi a ser de vora 70 hores. Els sous del sector no acostumen a superar els salaris mínims establerts per les legislacions locals i, en moltes ocasion, no hi arriben. La remuneració de les hores extraordinàries acostuma a ser irregular i arbitrària. Això es tradueix en pagaments d’uns 180 euros mensuals al Marroc, uns 300 euros al Brasil, uns 90 euros a la Xina o uns 30 euros a Bangla Desh. Salaris del tot insuficients per cobrir les necessitats bàsiques d’una família en cadascun d’aquests països.

Inditex ha manifestat que l’escàndol en que s’ha vist involucrada la firma Zara al Brasil és una transgressió puntual del seu codi de conducta per part de l’empresa proveïdora brasilera i que ja ha pres mesures perquè aquesta situació es corregeixi. És freqüent que les grans firmes disposin d’un departament de Responsabilitat Social Empresarial que reaccioni davant d’aquest tipus de situacions donant explicacions públicament. Aquests mateixos departaments impulsen programes d’auditoria i contracten empreses que verifiquen el compliment dels estàndards laborals en les fàbriques proveïdores de tot el món. Però les visites dels equips d’auditoria a aquestes fàbriques s’han mostrat força ineficaces per controlar el dia a dia de les persones treballadores. Els empresaris locals disposen de recursos molt eficaços a l’hora de burlar els controls, el més important la col·laboració de les persones treballadores que, atemorides per la possibilitat de que l’empresa tanqui i perdin la feina, no denuncien les irregularitats que es cometen sistemàticament a les seves fàbriques.

El model de negoci de les grans firmes com Inditex es un factor clau en l’origen de les situacions d’explotació. Les firmes internacionals exigeixen a les fàbriques productores una competitivitat basada en la reducció a gairebé zero dels costos laborals i fiscals i en la capacitat per servir les comandes de forma ràpida i flexible. Per estalviar costos d’emmagatzematge i per no acumular producte que potser no tingui l’èxit esperat, les firmes de moda, de roba esportiva o les cadenes de distribució imposen a més terminis de lliurament cada vegada més curts. Com a conseqüència, la comercialització de roba es converteix en un sector dominat per unes poques empreses transnacionals amb milers de fàbriques proveïdores que assumeixen les seves draconianes condicions fent pagar els costos reals d’aquesta forma de produir a les treballadores.

El Grup Inditex va registrar un benefici de 1.732 milions d’euros el 2010, any en què va obrir 437 botigues. A 2011, compta amb 5044 establiments a 77 països. Fins i tot les obreres i els obrers que treballen en fàbriques que compleixen la legalitat vigent viuen en situació de pobresa com a alternativa a la misèria que suposa no tenir un lloc de treball. El sector global de la confecció, igual que molts d’altres, s’alimenta de la misèria econòmica d’immigrants i de persones expulsades del camp enlloc de generar riquesa per als països i les comunitats on tan ràpidament s’ha deslocalitzat.

Més informació:

A la publicació Moda: indústria i drets laborals. Guia per a un consum crític. http://www.setem.org/media/pdfs/moda_industria_i_drets_laborals_baixa.pdf

A les webs i bloc de la Campanya Roba Neta:

www.robaneta.org

www.cleanclothes.org

http://robaneta.wordpress.com

 

El govern brasiler denuncia a Zara per utilitzar treball esclau

Vídeo de la notícia a LaSexta

Notícia a La Vanguardia

En molt breu més informació sobre el tema aquí i a la nostra web http://robaneta.org

 

Fátima Lamah “Crec en la força de les persones consumidores per canviar la coses”

Fatima Lamah és una activista marroquina. Porta catorze anys treballant i deu a l’associació Attawassoul, que ella mateixa va cofundar. Setem, amb la Campanya Roba Neta, la va portar a Catalunya perquè expliqui la seva lluita per unes condicions laborals dignes. Entrevista de Vet Robirosa, Fundació Autònoma Solidària (publicada a Canal Solidari i al Setmanari La Directa)

Abans d’entrar a treballar en una fàbrica, vas estar a la universitat. Com recordes aquesta experiència?
Arribar a la universitat va ser un punt culminant a la meva vida. Allà em vaig polititzar i em vaig afiliar al sindicat d’estudiants. Vaig descobrir quina era realment la situació del Marroc i quina era la història que no s’explicava als llibres de text.

Per què vas començar a treballar en una fàbrica tèxtil?
Al Marroc hi ha moltes fabriques tèxtils. Els meus germans ja estaven treballant allà i va ser un pas natural. De fet, el problema és que és molt complicat treballar en allò que has estudiat. Tenim 100.000 aturats! Al Marroc, sense bons contactes no vas enlloc.

Quins van ser els teus primers passos en el món del sindicalisme?
Del 91 al 95 vaig estar treballant en una fàbrica, que va acabar tancant perquè les treballadores van organitzar-se en un sindicat. A mi em van fer fora i també a les companyes que es van solidaritzar. Durant dos anys no vaig poder treballar, perquè quan et fan fora per motius sindicals, estàs en una espècie de llista negra i cap altre empresari t’agafa.

Quines condicions laborals creus que s’haurien de millorar?
El primer que s’ha de canviar és el salari, ja que el mínim interprofesional és de 200 euros, però la major part dels treballadors ni hi arriben. També la jornada laboral: legalment són vuit hores, però ningú les respecta. Fins i tot hi ha dones que treballen quinze hores diàries. En les petites fàbriques, els patrons diuen que el client és el que mana. Això vol dir que si el client fa una comanda per un dia determinat, la seva necessitat passa pel davant dels nostres drets laborals.

Quines conseqüències té treballar en aquestes condicions?
A causa de les llargues jornades laborals, les dones no troben temps per cuidar als seus fills i per estar amb les seves famílies. Moltes d’elles acaben amb depressions i altres malalties. També hi ha casos d’avortaments espontanis dins les fàbriques, perquè les dones embarassades treballen amb la mateixa intensitat que la resta.

Hi ha diferències entre les condicions de treball d’homes i de dones?
Sí. La mentalitat masclista del Marroc queda patent també a la feina, en què es considera que el treball de la dona és secundari. El salari, en principi, és igual per llei, però són els homes els que acaben cobrant més a final de mes a través de les primes. També és més complicat que una dona ascendeixi dins del seu lloc de treball.

Com va néixer l’organització que vas cofundar, l’associació Attawassoul?
Primer vam entrar en contacte amb la Campanya Roba Neta i després es va crear Attawassoul. De fet, va ser a arrel d’una trobada internacional de la Campanya que un company va portar una idea innovadora que ja estava funcionant a Mèxic, on no tenen sindicats però sí unes associacions que s’encarreguen d’informar als treballadors. Vam crear una associació similar al Marroc.

Quin és el vostre objectiu principal com a entitat?
Quan hi havia acomiadaments, molt sovint les treballadores pensaven que la causa era el sindicalisme, que la lluita sindical era part del problema. Tenien por. Alhora, no sabien gairebé res dels seus drets, desconeixien si cotitzaven o no. L’associació s’encarrega de sensibilitzar, d’informar als treballadors dels seus drets i de com els poden defensar a través de sindicats. Preparem el camí a l’afiliació per aconseguir millores laborals.

Què feu per sensibilitzar sobre els drets laborals?
Un cop al mes fem xerrades sobre el codi laboral. Encara que no estiguem d’acord amb aquestes lleis, les hem d’explicar de manera que tothom les conegui: les deixem per escrit, tenim versions simplificades, les expliquem de viva veu. També impartim cursos d’alfabetització, d’espanyol i fem sortides un cop al mes per crear llaços de confiança i solidaritat. A més, estem amb els fills de les treballadores, els formem.

En quin àmbit treballa Attawassoul?
Attawassoul actua dins dels barris populars de Tànger. Al principi només treballàvem dins de les fabriques tèxtils, però ara hem ampliat a les treballadores de les fàbriques de gambes. Les condicions laborals d’aquestes darreres són encara pitjor: treballen més hores, en càmeres frigorífiques, estan més desprotegides. A més, quan hi ha aturades en altres fàbriques ens informen, per crear una xarxa solidària.

Com veus l’evolució d‘Attawassoul?
Al llarg d’aquests anys han anat arribant a més i més treballadores. Poc a poc la gent ha anat perdent la por i diferenciant l‘associació dels sindicats. Les dones estan cada cop més informades dels seus drets. Aquestes dones n’atreuen d’altres i acaben creant comissions ens diferents fàbriques, delegacions de l’entitat. És dur perquè una treballadora que treballa 15 hores té poc temps per militància, però anem avançant.

Treballeu en xarxa amb altres entitats i organitzacions?
Sí, treballem amb una associació marroquina de drets humans, la més gran del país. Donen cursos a Attawassoul en què es comparen les normatives internacionals amb les marroquines, perquè les dones tinguin una altra perspectiva de la situació del Marroc. També treballem amb sindicats i així les dones els coneixen de primera mà i amb la xarxa d’associacions del Nord, que són tot un seguit d’associacions feministes.

Com és la col·laboració amb la Campanya Roba Neta?
Amb la Campanya treballem de la següent manera: nosaltres fem uns estudis de les condicions laborals a les nostres fàbriques, que es passen a Setem perquè amb aquesta informació i d’altra que recopilen puguin fer sensibilització als consumidors del Nord. Alhora, Setem ve aquí a fer formació.

Han empitjorat les condicions laborals al Marroc amb l’arribada de la crisi?
Han tancat moltes fàbriques. En la que treballo jo, van fer fora a 400 persones. Aquestes dones acomiadades tenien contractes temporals tot i portar més de tres anys treballant allà. Moltes no tornen a trobar feina i acaben sent víctimes del somni europeu; un cop a Espanya, poden acabar en mans de proxenetes. Algunes opten per les feines a jornal, sense saber si treballaran al dia següent, ni en què ni en quines condicions.

Què li diries a un consumidor de roba del Nord?
Li diria que s’informés bé d’allò que compra: d’on ve, de quin país, en quines condicions s’ha fet aquella peça. Ja que pagues per uns pantalons o una samarreta, exigeix que es compleixin els drets laborals, que hi hagi uns salaris dignes. També, que pensi que darrere de les gambes hi ha una dona que es passa allà hores i hores pelant-les. Hi ha documentals sobre les treballadores del tèxtil i d’altres sectors: en poc més de mitja hora coneixes la nostra realitat. Crec en la força i en l’empenta dels consumidors per canviar les coses.

El que ha passat a Egipte creus que és exportable al Marroc?
Sí, perquè tots vivim en condicions similars. La vida s’ha encarit a tot el Marroc, sobretot a Tànger, en què la recent creació del port més gran del Mediterrani ha provocat una gran separació entre la gent que s’ha beneficiat d’aquestes infraestructures i la resta de la població. Tenim índexs d’atur i d’analfabetització molt alts. Els hospitals presenten greus deficiències; de fet, ens vam manifestar no fa gaire per aquest motiu. El Marroc té greus mancances a molts nivells. No és fàcil viure-hi.

Entrevista realitzada el 4 de març de 2011 per Vet Robirosa de la FAS. EdPAC va col·laborar en l’organització de la Jornada a l’UAB.

 

SILICOSIS – Vaqueros desgastados (por Berto Romero)

Uno de los chistes que más me gustan de la serie Los Simpson ocurre cuando Moe le muestra a Homer una freidora gigantesca que ha comprado de segunda mano al ejército. Moe anuncia ilusionado: “Mira Homer, es capaz de freír un búfalo en 20 segundos”, a lo que éste replica: “¿20 segundos? ¡Pero yo lo quiero ahora!”.

La ONG Setem ha denunciado esta semana que la fabricación de pantalones vaqueros desgastados causa decenas de muertes en el mundo. La culpa es de un método llamado “sandblasting”, es decir, aplicar al vaquero un chorro de arena para desgastarlo.

Llegir la columna completa al diari Público del 6 de març de 2011