Una important fàbrica de Nike a Indonèsia lliurarà 1 milió de dòlars (800.000 euros) a les seves 4.500 persones treballadores per gairebé 600.000 hores de temps extra no pagat.

“Aquest acord estableix un precedent important, ja que té el potencial d’enviar un missatge positiu al moviment obrer indonesi” diu Bambang Wirahyoso, president de la Federació Sindical indonèsia Serikat Pekerja Nasional (SPN). Ara que el precedent ha estat establert, el sindicat SPN s’està preparant per assumir la lluita per les persones treballadores que han estat sotmeses a hores extraordinàries obligatòries sense salari.

L’acord es deriva del Protocol d’Indonèsia, un acord signat l’any passat pels Sindicats tèxtil, de roba i calçat d’Indonèsia, els principals proveïdors i les marques de roba esportiva com Nike, Adidas, Pentland, New Balanç i Puma. L’acord garanteix la llibertat de formar sindicats i negociació col·lectiva.

Els inicis de les discussions que van culminar en aquest acord sorgeixen de Juga Net 2008. La campanya Juga Net, que impulsa la Campanya Roba Neta participa, ha estat treballant específicament amb els sindicats indonesis per fer front als salaris de pobresa, l’abús de contractes a curt termini i les violacions dels drets sindicals dels últims tres anys.

El sindicat està satisfet amb la solució però l’impagament de les hores extraordinàries existeix des de fa 18 anys. La llei d’Indonèsia, però, permet la reparació només per als últims dos anys. Nike utilitza al voltant de 30 fàbriques a Indonèsia, però altres grans marques de roba esportiva com Puma, Adidas o New Balance també s’estan proveïnt a dotzenes de les fàbriques que produeixen les seves mercaderies. L’impagament de les hores extraordinàries i els salaris de misèria són comuns també en totes elles.

Saps d’on ve la roba que portes? Sabíes que milions d’obreres al món treballen per grans firmes de moda a canvi de salaris de misèria? Saps que les treballadores de Bangla Desh que fan la roba per marques com H&M, Zara o Benetton, no cobren més de 35€ mensuals i que treballen més de 60 hores a la setmana? Des del 1991 la Campanya Roba Neta denuncia les condicions d’explotació que viuen les treballadores de la indústria de la confecció. A través d’una xarxa de més de 300 organitzacions arreu del món, la campanya fa pública l’explotació que s’amaga darrera “les últimes tendències de la moda” i dona a suport a les organitzacions de treballadores i de treballadors que, dia a dia, s’organitzen per defensar els seus drets laborals.

QUI SOM?
La Campanya Roba Neta és liderada a l’Estat espanyol per SETEM des del 1997. En aquest temps s’han teixit llaços de solidaritat amb organitzacions de persones treballadores del Marroc, d’Amèrica Llatina i d’Àsia, a banda de treballar conjuntament amb les altres 15 plataformes estatals actives a la resta d’europa.Una part del treball de la CRN és la recerca i la difusió de les pràctiques de les grans empreses.

EL PROJECTE
Fins a l’actualitat, s’han publicat tres Guies per al consum crític de roba (al 2002, 2006 i 2011) que han servit per pressionar a les marques (en especial a les espanyoles) i per facilitar a les persones consumidores aquella informació sistematitzada que es genera a partir del nostre treball diari amb les obreres de la confecció.

L’actual projecte ens permetrà editar la publicació Guia per a vestir sense esclavitud (llibre en format paper i electrònic) que posarà a disposició del públic:

• Informació actualitzada de les pràctiques de les principals firmes de moda europees: Inditex (Zara, Bershka, Stradivarius, Pull&Bear…), Mango, Cortefiel, H&M, C&A, Levi’s…
• Anàlisi de les “falses alternatives”: les trampes per utilitzar la responsabilitat social com a marketing.
• Recollida i sistematització d’alternatives de consum de roba a l’Estat espanyol. Botigues de segona mà, fabricants i dissenyadors/es locals, empreses de moda ètica, mercats d’intercanvi…

El procés d’elaboració de la Guia es podrà seguir a través d’un bloc participatiu en la que consumidors i consumidores puguin fer preguntes i aportar continguts, idees i alternatives.

Tant la guia com el bloc es realitzaran sota llicència Creative Commons 3.0 i en Castellà i Català.

PER QUÈ DONAR SUPORT A AQUEST PROJECTE?

1.Perquè necessitem la màxima independència per investigar les pràctiques de Zara, Cortefiel o El Corte Inglés amb rigor i sense que ens condicionin institucions finançadores.

2. Perquè cada cop som més les persones que no volem ser còmplices de l’explotació de les treballadores de la Xina, Bangla Desh o Marroc, però tampoc ho tenim fàcil per identificar les alternatives.

3. Perquè hi ha alternatives però no tenen el poder de les grans marques per donar-se a conèixer.

4. Perquè si ningú limita les actuacions de les grans firmes de moda, les persones consumidores hem de tenir eines generar canvis i exigir justícia i transparència.

Col·labora!

SETEM presenta el documental ‘Perdre el fil’ sobre la producció de roba de treball al Marroc. El reportatge explica les dificultats de traçar l’orígen de la roba dels policies, bombers, jardiners, etc. de les administracions públiques europees i les condicions laborals de les persones que la confeccionen.

En la presentació, el proper dimarts 24 de gener a les 19h, tindrem el plaer de comptar amb dos representants de l’associació Attawasol de Dones Obreres del Tèxtil (Tànger):

• Latifa Tadlaoui: Presidenta de l’associació Attawasol del Marroc. Ha treballat més de 15 anys en la indústria de la confecció, entre d’altres per a empreses espanyoles (Inditex i Mango).
• Aboubakr Khamlichi: Sindicalista i formador de l’associació Attawasol. Ha participat en diverses recerques de la Campanya Roba Neta i visites a Europa.

El documental forma part del programa de Compra Pública Ètica de SETEM, en el marc del projecte europeu Networkwear liderat per SETEM Catalunya i en el que participen altres ONG d’Alemanya, Àustria i Bèlgica, a més de ciutats associades com Viena, Bonn, Manresa i Barcelona. El reportatge ha estat realitzat per l’associació Fora de Quadre amb la col·laboració de la Unió Europea.

Amb la introducció de criteris ètics en la compra pública de roba de les administracions catalanes es pretén implementar mecanismes que permetin assegurar que la roba utilitzada pels treballadors i les treballadores dels nostres ajuntaments ha estat confeccionada lliure d’explotació i d’injustícies.

Quan? Dimarts 24 de gener, 19h.
On? Àgora Catalunya. Plaça Catalunya, núm. 9, 4t-2a (cantonada amb Rambla de Catalunya). Barcelona.
Què? Documental ‘Perdre el fil’ (27′) i col·loqui amb l’associació Attawasol del Marroc.

Més informació:

Projecte europeu Networkwear

Campanya Roba Neta

Blog de Compra Pública Responsable

Muchas de las firmas de moda españolas que estos días llenan sus escaparates con carteles de rebajas contratan su producción a fábricas y talleres de todo el mundo. Por su cercanía y por las características de su mercado laboral, Marruecosse ha convertido en un importante centro de costura y confección de España y de gran parte de Europa.

La promesa de “desarrollo” a través de la implantación de una industria textil orientada a la exportación es una promesa incumplida en Marruecos. El sector de la confección de prendas de vestir ha alcanzado una gran relevancia para la economía del país y ha generado miles de puestos de trabajo. Pero las ocupaciones creadas no alejan a las personas trabajadoras de la pobreza. Sin perspectivas de mejora en el propio sector y sin que se creen nuevos puestos de trabajo en otros sectores, las obreras de la confección no tienen posibilidad de usar su trabajo precario como trampolín para acceder a otras ocupaciones o a lo que en otros mercados laborales denominaríamos carrera profesional. El tipo de trabajo en el que se encuentran atrapadas limita fuertemente su posibilidad de construcción de redes sociales para mejorar su situación y deteriora su vida personal y familiar.

foto de Carlos Castro

La Campaña Ropa Limpia y SETEM acaban de publicar el informe La moda española en Tánger: trabajo y supervivencia de las obreras de la confección en el que analiza los factores que mantienen a las trabajadoras de las cadenas de suministro de las firmas de moda en situaciones de pobreza y de gran vulnerabilidad social pese a tener un puesto de trabajo. La investigación se basa en entrevistas a 118 obreras y en varias reuniones e intercambios realizados gracias a la asociación de mujeres trabajadoras Attawassol. El informe dibuja una vida cotidiana extremadamente dura. Sus jornadas laborales suelen ser de más de 10 horas diarias durante seis días a la semana, a las que se debe sumar una media de 6 horas de trabajo doméstico al día; no saben cuándo deberán realizar horas extra que, por otro lado, son obligatorias; los salarios, de unos 200 euros mensuales, no les permiten mantener a sus familias; y no tienen posibilidad de organizarse para defender sus derechos debido a la falta de tiempo y a las muchas presiones y amenazas que reciben si intentan reunirse con sus compañeras.

Tras pasar por sus manos, la ropa que confeccionan estas obreras llega a los escaparates de nuestras ciudades etiquetada por las más prestigiosas marcas. Las empresas transnacionales se han comprometido, a través de sus códigos de conducta, a asumir su responsabilidad en situaciones de explotación laboral en la confección de sus prendas. Las personas consumidoras les podemos y debemos exigir que hagan efectivos estos compromisos a través de las campañas internacionales y de nuestro apoyo a las obreras que luchan por sus derechos.

La Campanya Roba Neta, coordinada a nivell estatal per SETEM, ha presentat la investigació “La moda espanyola a Tànger: treball i supervivència de les obreres de la confecció” que analitza les condicions de vida i treball precàries que pateixen les treballadores en tallers tèxtils de Tànger que són proveïdors de grans marques internacionals. La investigació s’ha realitzat a partir de les vivències de 118 obreres, amb la col·laboració de l’Associació Attawassol.

L’informe descobreix les dures condicions de les obreres de confecció marroquins: excés d’hores de treball, baixos salaris, abusos verbals i físics, arbitrarietat en la contractació i l’acomiadament, mesures disciplinàries desproporcionades i obstacles a l’acció sindical. Les hores extres són obligatòries i no se solen remunerar. Perllonguen la jornada fins a les 12 hores diàries, sis dies a la setmana per salaris que no superen els 200 euros mensuals, i que, de vegades, estan per sota dels 100 eur/mes. Les treballadores més joves, sovint menors de 16 anys, són considerades aprenents i se les fa treballar sense contracte les mateixes hores que la resta, però cobrant 0,36 € / hora, tres vegades menys que les seves companyes.

Al Marroc, hi ha una forta presència de tallers proveïdors d’Inditex (Zara, Bershka, Pull & Bear, Stradivarius, Oysho, Massimo Dutti). La majoria de les obreres entrevistades que treballen confeccionant la roba d’aquestes marques manifesten que no es respecta el límit d’hores, arribant fins a 65 hores setmanals i, encara que en general el salari arriba al salari mínim interprofessional garantit (SMIG) del Marroc, tot just 178,72 euros mensuals, segueixen vivint en situació de pobresa.

Molts dels tallers proveïdors d’Inditex treballen també per a Mango. Les obreres de les fàbriques proveïdores de Mango també revelen que en els seus centres de treball no es respecta el límit d’hores, realitzant fins a 65 hores setmanals. La memòria anual de Mango del 2010 ja advertia que els seus auditories havien detectat situacions no acceptables en alguns proveïdors de Tànger i que s’havia establert un termini de sis mesos per a la correcció d’aquestes problemàtiques.

També s’han recollit testimonis de treballadores de tallers proveïdors de Mayoral, El Corte Inglés i Dolce & Gabbana amb condicions laborals semblants.

La deslocalització de la confecció en països com el Marroc ha permès ampliar els beneficis de les grans marques tèxtils. Segons l’autor de l’informe, Albert Sales, “Aquestes empreses tenen a la seva mà la capacitat, tant de generar situacions d’explotació laboral, com d’evitar”. Moltes han assumit codis de conducta i compromisos però, tot i les mesures de Responsabilitat Social Empresarial, moltes treballadores marroquines segueixen vivint situacions de pobresa alhora que compleixen amb una jornada laboral extremadament llarga.

Els codis de conducta laborals adoptats per les empreses de moda recullen l’obligatorietat de passar auditories en els tallers. Però les metodologies d’auditoria són molt diverses i en moltes ocasions no s’arriben a identificar els problemes laborals reals. Això passa perquè quan hi ha auditoria, les fàbriques realitzen canvis temporals com donar d’alta a treballadores en la seguretat social, incrementar la salubritat en l’espai de treball, complir els horaris laborals, acomiadar a les treballadores sense contracte i amagar a les treballadores menors.

Una treballadora d’una fàbrica proveïdora d’una gran empresa tèxtil assegurava que “quan apareixen auditors per sorpresa, els supervisors amaguen a les treballadores menors al terrat o en caixes de roba buides”.

Què poden fer les grans marques?

Si volen ser realment responsables amb l’impacte social de la seva activitat econòmica han d’adoptar pràctiques de màxima transparència. Una de les més rellevants seria publicar la seva llista de proveïdors i compartir-la amb ONGs, sindicats i col·lectius locals de treballadors/es, per poder contrastar les denúncies sorgides d’aquesta i altres investigacions i iniciar processos de millora. En aquest sentit, la Campanya Roba Neta celebra que Mango ja comparteixi anualment la seva llista de proveïdors amb alguns actors socials, el que permetrà analitzar els resultats d’aquesta investigació conjuntament i emprendre accions per esmenar aquests problemes amb la participació de representants de les treballadores.

Davant les llacunes dels processos d’auditoria, la Campanya Roba Neta convida a les marques a incorporar-se a iniciatives multistakeholder com la Fair Wear Foundation, que inclouen en els processos de millora de les condicions laborals de la perspectiva de les persones treballadores i les seves organitzacions.

La Campanya Roba Neta recorda que aquesta investigació es centra al Marroc però que les situacions que es descriuen són malauradament freqüents en molts altres països.

Descarrega l’informe complet

D’això tracta el darrer reportatge del programa LATITUDS al canal 33: ROBA TÒXICA

Algunes grans marques ja han començat a escoltar aquestes pressions.

Per veure el reportatge: http://blogs.tv3.cat/latituds.php?itemid=43337

Emissions a TVC:

Divendres 25 de novembre, a internet.
Diumenge 27 de novembre, a les 20.10, al Canal 33
reemissió dimecres 30 de novembre, a les 23.35, i dijous 1 desembre, a les 17.00, al 33, i
diumenge 4 desembre, a les 15.30, al Canal 3/24

Quan acabi el judici portarà a la presó preventiva més d’un any i, a més, poden passar mesos entre el final del judici i la sentència, la qual cosa perllongaria encara més el seu empresonament. Les condicions actuals del demandat disminueixen la capacitat de Somyot per defensar-se adequadament.

Les autoritats de Tailàndia estan utilitzant l’acusació de “lesa majestat” com a arma per silenciar a les organitzacions i moviments de defensa dels Drets Humans i pro-democràcia. Entre 2008 i 2011 s’han presentat 500 casos de persones acusades d’injúries i menyspreu al rei. Al voltant del 98% dels casos de “lesa majestat” resulten desfavorables per a l’acusat.

Des de la Campanya Roba Neta Internacional juntament amb altres organitzacions internacionals hem enviat una carta al primer ministre de Tailàndia perquè faci respectar els drets constitucionals, garanteixi la posada en llibertat de Somyot i s’esmenin les lleis de “lesa majestat”.

Ajuda’ns a exigir la immediata posada en llibertat sota fiança de Somyot enviant una carta al primer ministre de Tailàndia. Signa la Acció Urgent.

Una representació d’observadors internacionals i tailandesos està assistint al judici contra Somyot i el cas està rebent cobertura des de les xarxes socials. Si vols estar al corrent dels detalls del judici pots trobar actualitzacions (en anglès) al bloc “Free Somyot“, a través de facebok o via twitter.

Arrossegar-se per terra amb els pantalons posats, ballar refregant-se amb algú que també porti texans, utilitzar ratlladors de cuina o fregar els pantalons amb els fanals del carrer són algunes de les tècniques que poden ajudar-nos a donar a la nostra roba texana aquell aspecte desgastat tan “casual” i “fashion” que necessitem sense necessitat d’utilitzar el sandblasting ni matar cap treballador/a de silicosi.

www.nosandblasting.org

Per Albert Sales i Campos, coordinador de la Campanya Roba Neta a Catalunya.

La producció de teixits i la confecció de roba va ser esdevenir un dels primers motors de la revolució industrial, caracteritzada també, des dels inicis, per la lluita dels obrers i obreres per unes condicions laborals dignes. Avui, però, les treballadores de la indústria de la roba, deslocalitzada a la perifèria dels països empobrits, segueixen patint a diari la imposició d’unes condicions de treball draconianes. Contra el tòpic, les esclaves de la moda no estan pas al Nord: sobreviuen sobreexplotades al Sud per les grans marques multinacionals.

Esclavatge a la indústria tèxtil: la moda de l’explotació laboral

La repressió sindical, els salaris baixos o les jornades interminables a través de sucontractacions, rere el glamour i l’èxit de grans marques com H&M o Inditex

Des de mitjans dels 90 nombroses plataformes i organitzacions socials vénen denunciant l’explotació laboral i fent front al silenci mediàtic que envolta el negoci de la confecció tèxtil sota la globalització. Malgrat més de 25 anys de treball de xarxes consolidades com la Campanya Roba Neta internacional i de “compromisos” públics de les grans firmes internacionals –en reacció a les denuncies realitzades–, avui ens seguim trobant les mateixes situacions que als 90. L’amenaça constant de tancament i de deslocalitzacions i la debilitat dels moviments obrers als països productors segueix contribuint al fet que la realitat amagada rere el “glamour” que ens venen esportistes d’èlit, models i dissenyadors es quedi al Marroc, a la Xina o a Bangla Desh.

Obrera de Tànger. Octubre 2011. Foto de Carlos Castro

Any 2011: el sector global de la confecció continua nodrint-se del treball de milions de persones que viuen en la pobresa malgrat fer llargues jornades laborals. Les pràctiques de compra de les marques, derivades del model de producció, consum i comerç internacional, es troben a l’arrel de les condicions de treball i de vida de les treballadores.

Salaris de misèria

Per a les persones que treballen a la indústria de la confecció global, cobrar un salari que permeti cobrir les seves necessitats amb un mínim de dignitat s’ha convertit en la seva major preocupació. En un sector que tradicionalment es caracteritza per condicions pèssimes i una de les retribucions salarials més baixes del món amb conseqüències directes derivades: llargues jornades de treball, desestructuració familiar, assumpció de deutes impagables, malnutrició d’infants i adults i, en definitiva, uns costos inquantificables en forma de patiment humà. Tot plegat, vulnerant drets humans fonamentals –com l’article 23 de la Declaració Universal dels Drets Humans relatiu a una remuneració equitativa i satisfactòria– o les disposicions de l’Organització Internacional del Treball (OIT), que afirma que «el salari mínim legal hauria de constituir un element clau en les polítiques per eliminar la pobresa i assegurar les necessitats de les persones treballadores i de les seves famílies».

No és pas així. Gairebé tots els països tenen establerts salaris mínims legals però, amb la finalitat d’atraure la inversió estrangera, els governs fixen els mínims molt per sota dels nivells de subsistència. En conseqüència, a alguns països, els salaris mínims no arriben als llindars de pobresa absoluta internacionalment acceptats. A Bangla Desh no arriba a 1 dòlar diari, i a l’Índia, Sri Lanka, Vietnam, Pakistan i Cambodja, se situa entre els 2 i els 4 dòlars diaris. Salaris impossibles per a a garantir necessitats bàsiques com són l’alimentació, l’habitatge, la roba i serveis imprescindibles com l’educació, la salut o el transport.

Agreujament i especulació

La carestia de la vida d’ha agreujat, a més, sota un context de pujada de preus dels productes bàsics que ha minvat el poder adquisitiu. Més encara quan bona part dels salaris està destinat a l’alimentació. Una treballadora d’Indonèsia que treballava per a un proveïdor de Nike, Reebok i Walmart comentava en una entrevista realitzada el 2009: “Hi ha augments del salari mínim, però el cost de la vida augmenta més ràpid. Per empitjorar la situació, des de fa poc, l’empresa ja no ens subvenciona el transport ni el menjar”. A Bangalor, Índia, hi ha un sistema trianual de revisió salarial però el salari real ha disminuït un 10% en els darrers 15 anys. A Tailàndia, els salaris van augmentar únicament 18 bath (38 cèntims d’euro) entre 1997 i 2005. A Vietnam i la Xina els sous van estar congelats durant més d’una dècada.

La pitjor situació, en aquest sentit, és la de Bangla Desh, on el salari mínim va ser el mateix entre 1994 i 2006, mentre que el cost de la vida augmentava una mitjana del 5% anual. Només després de grans mobilitzacions, els treballadors i les treballadores van aconseguir que el 2006 es passés d’un salari mínim de 900 taka a 1.662,50 taka al mes (16,60€ o 24,30$ aproximadament). La triplicació del preu de l’arrós registrada el 2008 va inutilitzar, però, aquest increment i va generar una nova onada de mobilitzacions fortament represaliada. Doble impacte té aquesta sobre les dones treballadores que són les que pateixen les pitjors conseqüències segons la mateixa OIT: “salaris baixos, més hores de treball, freqüentment temporal i en negre, perllongant encara més les seves llargues jornades laborals”.

Esgotament interminable

Jornades que, a la indústria de la confecció s’allarguen fins a les 12 o 14 hores diàries. Alguns fabricants fins i tot encadenen diversos torns en moments de molta feina o per fer front a terminis d’entrega molt curts. Les treballadores no poden negar-se perquè el seu salari base no és suficient per cobrir les necessitats més bàsiques i per mantenir una família. Extorquint la pobresa, les treballadores accepten la sobreexplotació, veuen malmesa la seva salut, i perden les possibilitats de formar-se, d’educar els fills, d’assolir una vida digna.

Rere anys treballant en habitacions petites, mal il·luminades, sense ventilació, respirant pols i partícules en suspensió i en posicions corporals inadequades mantingudes durant moltes hores, pateixen fatiga visual i lesions i desenvolupen nombroses malalties. Sense cap assegurança mèdica ni cap cobertura o subsidi per baixa.

El 2009, una investigació realitzada a 12 fàbriques tèxtils de Bangla Desh contractades per marques holandeses afirmava que el 76,4% de les persones treballadores declaraven que els objectius de producció eren impossibles dins l’horari habitual. Moltes treballadores, en no arribar a l’objectiu diari establert per l’empresa, eren obligades a seguir treballant i acabaven sortint molt tard dels centres de treball. La majoria de les dones clouen la jornada entre les 8 i les 10 del vespre. Sense incorporar que la comptabilització d’hores extra només comença un cop acomplerts els objectius de producció.

Repressió sindical i dificultats per a la negociació col·lectiva

Malgrat la llibertat d’associació i de negociació col·lectiva són dos drets fonamentals, establerts per la OIT i definits com a «drets habilitants» (és a dir, que el seu exercici és necessari per tal que altres drets siguin respectats), la seva defensa i protecció és una tasca impossible. Se’ls nega obertament la possibilitat de sindicar-se. En molts dels països productors de roba, els governs restringeixen, dificulten i, inclús, prohibeixen els sindicats independents, així com la negociació col·lectiva. En un context de sobrexplotació laboral on les possibilitats d’autorganitzar-se també són limitades. Els empresaris, al seu torn, recorren si cal a la intimidació, als acomiadaments, a les llistes negres i, sovint, a la violència física. És pràctica estesa la creació de llistes compartides sobre sindicalistes.

Tot i les traves, les treballadores busquen maneres d’organitzar-se i lluitar per millorar les seves condicions. La Federació Sindical Internacional de Treballadors/es del Tèxtil, la Confecció i el Cuir (ITGLWF per les seves sigles en anglès) compta amb 217 organitzacions afiliades de 110 països. El context internacional d’ofensiva neoliberal ha limitat molt el poder de negociació dels sindicats. Els empresaris locals disposen de marges imposats molt curts per acceptar salaris més alts i estan sotmesos a fortes pressions de les firmes internacionals. Davant la possibilitat de perdre els seus beneficis, els empresaris traslladen la pressió a les persones treballadores. I l’amenaça de la deslocalització i del tancament dels centres de treball opera com l’argument més utilitzat per fomentar la desmobilització.

La llista blanca: hi ha marques netes?

Malgrat la llista no és exhaustiva i existeix molta opacitat, perquè sovint els acords es perden en una teranyina de subcontractacions, Inditex (Zara, Bershka, Stradivarius, Oysho…) , H&M, Decathlon, C&A, Nike o Adidas han estat blanc habitual de les denúncies públiques internacionals.

Des de la Campanya Roba Neta, que el maig passat va editar la guia “Moda, indústria i drets laborals”, s’impulsen també alternatives, tot recordant que com a consumidores podem reduir la nostra complicitat amb l’esclavatge tèxtil del s.XXI i repensar qui i com ens vesteix. Els activistes apunten que cal primer replantejar-se les necessitats reals i no caure en el parany d’oci consumista; que les peces de roba tenen moltes vides; que es pot decidir està informat sobre les multinacionals implicades; que es poden participar dels mercats locals d’intercanvi o en iniciatives com els guarda-robes populars.

Quan la mida si importa, recorden, cal afavorir els petits productors. I clouen recordant que els grups de treballadors i de treballadores organitzades al Sud necessiten suport davant la repressió i la persecució que pateixen i que la nostra solidaritat es pot canalitzar a través de les xarxes i de les organitzacions internacionals que lluiten pels drets laborals.

Manchester migra a Bangla Desh

Des dels anys 70, fins a tres onades deslocalitzadores han anat evadint els drets laborals i la justícia social i engreixant els beneficis de la indústria textil

El 8 de març de 1857 un grup d’obreres tèxtils recorrien els barris més rics de Nova York. Protestaven per les seves condicions laborals. El 8 de març de 1908, 146 obreres morien en un incendi provocat a la fàbrica Cotton de Nova Iork. Jorn que des de 1911 es commemora com Diada Internacional de la Dona Treballadora. Mitjans del segle XIX i primeres dècades del segle XX: les treballadores dels EUA i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, formació professional i el dret a formar part d’un sindicat. El segle XIX deixava encunyat el terme capitalisme manchesterià: prototipus d’un capitalisme en estat pur, d’explotació salvatge, que havia caracteritzat l’activitat fabril de la ciutat anglesa.

2011. Manchester és a Bangla Desh. Mentre les firmes internacionals de moda i les grans cadenes de distribució sedueixen la seva clientela amb l’actualització constant dels seus dissenys i els baixos preus dels seus productes, obreres de Xina, Marroc, Bangla Desh, Hondures o Romania, viuen envoltades de peces de roba que confeccionen durant més de 12 hores diàries, a canvi de salaris que amb prou feines cobreixen les seves necessitats més bàsiques.

Tres dècades deslocalitzant

La deslocalització de la producció de roba a països econòmicament empobrits es va accelerar als anys 90, moment en el que es va consolidar un model de negoci caracteritzat per la subcontractació de proveïdors. Les grans marques, que en el passat produïen la seva pròpia roba, passen a ser empreses que dissenyen, distribueixen i comercialitzen peces de roba fabricades arreu del món, en tallers i fàbriques que són propietat de tercers. Per competir en aquest sistema, que externalitza els costos laborals en països amb mà d’obra barata, les petites firmes de moda també s’associen i adopten el mateix model de negoci. El

gran èxit de firmes internacionals com H&M o Zara (del grup Inditex) no s’entendria sense l’abaratiment del cost dels seus productes a partir de la deslocalització de bona part del procés de manufactura.

La primera gran onada de deslocalitzacions del sector de la confecció va tenir lloc als 70 i va tenir com a països receptors Corea del Sud, Taiwan, Singapur, Hong Kong i Tunísia. L’entrada de roba barata als mercats occidentals va motivar que l’any 1974 se signés l’Acord Multifibres (AMF), que establia un sistema de quotes i límits. Lluny de suposar una limitació a la globalització de la moda, l’AMF va provocar que les firmes internacionals cerquessin proveïdors a altres països que no estiguessin inclosos en el sistema de quotes. Als anys 80, una segona onada deslocalitzadora abandona els ‘tigres asiàtics’ i es desplaça a països com Sri Lanka, Filipines, Bangla Desh, Tailàndia i Indonèsia. Mentre Amèrica Central i Mèxic és convertien en àrees clau per proveir de roba les botigues nord-americanes, Turquia, Tunísia i Marroc esdevenen els tallers de costura del mercat europeu. A finals dels 90, entren en escena altres països productors com Botswana, Kenya, Tanzània, Uganda, Cambodja, Laos o Birmània.

Els darrers països triats –en la perifèria els darrers anys es caracteritzen a més per un patró comú: estan fortament endeutats amb la banca privada i amb l’FMI i el BM, que els ha imposat plans d’ajust encaminats orientats a l’exportació i la millora de la competitivitat. És a dir, d’una major explotació. La indústria de la moda, a més, impedeix el desenvolupament: se’ls encarrega la part amb menor valor afegit del mercat legal, se’ls imposa un sistema d’acords internacionals on sempre són els febles i el moviment obrer s’ha d’enfrontar constantment a l’amenaça de la deslocalització.

El rentat de cara de la Responsabilitat Social

Rere les primeres denúncies públiques, les grans firmes van declinar tota responsabilitat. Però la successió d’escàndols, particularment referents a Nike i l’explotació infantil, les multinacionals van començar, a la dècada dels 90, a publicitar les respectives polítiques de Responsabilitat Social Empresarial. Gegants de la moda que anunciaven que feien els deures. Inditex, The Gap,

H&M, Aldi, Walmart o Carrefour van fer públics codis de conducta. Però 20 anys després, la RSE no han estat suficient per millorar la situació dels obrers i les obreres de la confecció. Es continua exigint als productors locals una competitivitat basada en la reducció gairebé a zero dels costos laborals i fiscals i en la capacitat per servir les comandes de forma ràpida i flexible. Per estalviar costos d’emmagatzematge i no acumular estoc, , les firmes de moda, de roba esportiva o les cadenes de distribució imposen terminis de lliurament cada vegada més curts. Com a conseqüència, la comercialització de roba es converteix en un sector dominat per unes poques empreses transnacionals amb milers de fàbriques proveïdores que assumeixen les seves draconianes condicions.

La producció de teixits i la confecció de roba va ser esdevenir un dels primers motors de la revolució industrial, caracteritzada també, des dels inicis, per la lluita dels obrers i obreres per unes condicions laborals dignes. Avui, però, les treballadores de la indústria de la roba, deslocalitzada a la perifèria dels països empobrits, segueixen patint a diari la imposició d’unes condicions de treball draconianes. Contra el tòpic, les esclaves de la moda no estan pas al Nord: sobreviuen sobreexplotades al Sud per les grans marques multinacionals.