H&M i la recollida de roba usada: cinisme eco-social

per Albert Sales i Campos

[versión en castellano aquí]

La firma sueca H&M ha posat en marxa una campanya de recollida de roba usada per a la seva reutilització. Són moltes les veus que critiquen aquesta marca i a les seves competidores directes per crear la “fast fashion”, roba barata per utilitzar i llençar que en les darreres dues dècades ha provocat un increment imparable de la producció de fibres i de la incineració de roba als abocadors d’escombraries. Per fer més “sostenible” aquesta moda ràpida, H&M s’apunta al carro de la innovació social i crea un programa de recollida i reutilització de roba amb el qual premia a les persones que portin la seva roba vella als establiments amb punts per comprar noves peces de la firma.

oli Akhter, obrera de la confecció, i la seva familia esmorzant. Dhaka, Bangladesh, August 2009. Foto de Taslima Akhter/Clean Clothes Campaign

oli Akhter, obrera de la confecció, i la seva familia esmorzant. Dhaka, Bangladesh, August 2009. Foto de Taslima Akhter/Clean Clothes Campaign

No es tracta de l’única actuació d’H&M sota l’etiqueta de la Responsabilitat Social Empresarial (RSE). Des de que una televisió sueca emetés fa ja 10 anys un documental demolidor sobre les condicions laborals a la cadena de subministrament global de l’empresa, ha posat en marxa tots els mecanismes voluntaris que la RSE posa al seu abast per projectar una imatge d’empresa preocupada per l’impacte de la seva producció. Té un codi de conducta que fa signar a totes les fàbriques proveïdores, encarrega auditories socials de les fàbriques proveïdores i publica una memòria de sostenibilitat anual on explica les seves accions en pro del medi ambient i de les persones. Tot plegat per convèncer als consumidors i consumidores de que els escàndols que destapen les organitzacions de drets humans són anècdotes. Casos puntuals que escapen al control que imposa la firma i que, en qualsevol cas, són culpa d’empresaris locals i de l’administració del país de torn que no fa complir les lleis.

Però l’explotació laboral a la indústria de la confecció té poc d’anecdòtic. Es tracta d’una realitat estructural a l’arrel de la qual hi ha un model de comerç internacional i de relacions laborals al servei de les grans empreses. La indústria de la moda és pionera en la deslocalització de la producció i en aprofitar els avantatges de les cadenes de subministrament globals. En els païssos i fàbriques on s’abasteixen H&M, Zara, Benetton, C&A i moltes altres, és habitual realitzar jornades interminables a canvi del salari mínim local que, en cap cas, permet cobrir les necessitats més enllà de la supervivència biològica. 60 euros mensuals a les províncies xineses “més competitives”, 30 euros mensuals a Bangla Desh o 190 euros mensuals al Marroc, són els salaris que ingressen les obreres (més d’un 80% dones) que treballen cosint la roba de les grans corporacions.

Durant les darreres setmanes, treballadores d’una fàbrica de roba interior d’H&M a Cambodja acampen davant el centre de treball reclamant que se’ls hi paguin les indemnitzacions que se’ls deuen per acomiadaments massius. Recentment, el programa de televisió suec “Kalla Fakta”, ha emès un documental d’investigació sobre les condicions dels treballadors de les fàbriques d’H&M a Cambodja. El programa es va centrar en les condicions a M&V International, una fàbrica que dóna feina a uns 5.000 treballadors a la província de Kampong Chhnang. En els camions que es fan servir per traslladar les treballadores des de les seves cases fins la fàbrica viatgen entre 40 i 80 treballadores amuntegades com bestiar. Les dones paguen per aquest privilegi mitjançant el seu abonament de transport . Aquesta pràctica no és exclusiva de M&V, s’utilitza per transportar els treballadors de tot el país. Cada any hi ha persones mortes i ferides en aquests desplaçaments. A Cambodja es considera a un treballador indefinit a partir dels 2 anys. No obstant, la majoria dels treballadors de M&V es consideren treballadors temporals, ja que periodicament son acomiadats i recontractats per l’empresa, que així s’estalvia qualsevol remuneració per antiguitat, i manté la por constant en els treballadors de perdre els seus llocs de treball.

L’agost passat, prop de 300 dones es van desmaiar a la fàbrica en només dos dies. Un informe d’H&M va concloure que només dues van patir desmais reals i que la resta de les dones patiren atacs d’histèria col·lectius. Aquestos “atacs d’histèria” s’haurien produït entre unes treballadores sobrecarregades de feina i acostumades a fer hores extres per aconseguir un salari mínim per viure. Un any després del primer desmai a M&V, la fàbrica encara no ha pres mesures reals. La única resposta de la fàbrica va ser oferir a les treballadores uns dies de descans i rebaixar el nombre d’hores extraordinàries durant 2 setmanes per, finalment restablir l’horari habitual amb les hores extraordinàries incloses. Yin Nak cap administratiu de M&V va declarar, que “en el futur, hem d’ensenyar a les dones a lluitar contra els seus problemes mentals”. Les obreres de la confecció de Cambodja cobren l’equivalent de 47 euros al més, i fan una jornada laboral mai inferior a 10h al dia més 2 hores extres de treball. A més, el sistema de treball està basat en el preu per peça de roba complerta. Elles reben certa quantitat de diners per cada article de roba completat i uns objectius de volum mínim a aconseguir, del qual dependrà el seu treball.

Per definició la “fast fashion” és insostenible. Tant des del punt de vista social com mediambiental, les estratègies empresarials associades són causants de notables externalitats ambientals que de les que l’empresa es desentén i de l’intensificació de la precarietat entre les obreres de les cadenes de producció. La logística d’aquestes firmes exigeix la màxima flexibilitat als productors de confecció. Les col·leccions es decideixen en breus espais de temps, les quantitats de les comandes varien en funció de la sortida comercial del fluxe de producte, i les fàbriques dels països productors han vist com els terminis d’entrega de les comandes es reduïen dràsticament i es feia cada cop més difícil planificar el ritme de producció. Els empresaris traslladen sistemàticament els riscos a les treballadores mantenint una plantilla reduïda a la que es fa treballar fins a l’extenuació quan hi ha una comanda gran o fent treballar a les persones sense cap garantía legal ni contracte.

Per molt que es reutilitzi part de la roba a través de projectes de recollida, l’enorme producció de cotó per satisfer la indústria genera brutals impactes sobre els sistemes agraris de països com la Índia o el Pakistan, erosionant la sobiranía alimentària al substituir conreus d’aliments pel cotó. Forçats per polítiques orientades a l’exportació i per la forta competència dels grans terratinents, els petits propietaris agraris d’aquests països s’han endeutat per comprar fertilitzants, llavors híbrides i insecticides químics, per acabar veient com la promesa d’accedir a un mercat que els garantís ingressos estables s’esvaïa. Avui, a l’Índia, les notícies sobre suïcidis per ingestió de substàncies tòxiques de petits productors de cotó són una macabra pero freqüent realitat. A Uzbekistàn, on el govern en controla la producció i el comerç, el conglomerat coreà Daewo produeix en condicions d’esclavatge cotó que després compren les grans marques del sector. Malgrat els compromisos d’H&M per no comprar el cotó d’aquest país, Daewo assegura que n’és un dels seus principals clients.

Per acabar-ho d’adobar, H&M inventa, un cop més la sopa d’all, i es presenta a la ciutadania d’un país sumit en una depressió econòmica profunda i amb altes taxes de pobresa com una empresa benefactora que mira per la gent generant llocs de treball per a persones en situació d’exclusió en el procés de tractament de la roba de segona mà per la seva reutilització i posant en el mercat roba encara més barata i assequible. Tot oblidant deliberadament que existeixen iniciatives locals sense finalitat lucrativa que fa més de 15 anys que es dediquen precisament a aquesta tasca. Traperos de Emaús o Roba Amiga, són dos d’aquests projectes que mitjançant la recollida de roba usada generen llocs de treball i abasteixen botigues on compradors i compradores poden acudir amb normalitat i on persones que reben l’ajuda d’entitats socials poden seguir comprant amb els vals que se’ls proporcionen trencant la cultura de la “cua de pobres” que espera caritat.

  One thought on “H&M i la recollida de roba usada: cinisme eco-social

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: