Còm canviar la indústria de la moda? Abandonem el model “one to one”

Font: Good.com

“Et puc contar un secret?” diu Jake Bronstein en els primers segons del seu vídeo 10 anys amb caputxa Kickstarter. “La roba que et poses va ser dissenyada per trencar-se.” I comença a explicar la definició “d’obsolència planificada” -el concepte utilitzat pels fabricants de peces de vestir per fer un producte que dure poc, perquè t’hages de comprar un altre. En Overdressed , Elizabeth Cline escriu sobre com fa 50 anys, la roba que compraven representava un percentatge molt més gran dels ingressos, però, tenien menys coses . Avui en dia, les nostres compres de roba sumen un percentatge menor, però tenim molta més. Sí, les tecnologies han millorat, però encara hi ha costos reals per fer una bona peça de roba. Per tant, què està passant realment? Les coses que comprem no estan ben fetes, i la gent que les fa a penes si té per sobreviure.

Som addictes a la moda barata. Volem coses a un preu econòmic, i no volem pensar en les condicions en les que es fa aquesta roba. En lloc de resoldre els problemes sistèmics d’una indústria que no paga prou als seus treballadors, li hem pegat la volta al problema amb una solució que no ho és pas, el model “one to one” (per cada parell que compres regalem un a gent desfavorida).

Es admirable voler utilitzar el poder de la cultura de consum per beneficiar també als pobres, però realment no té cap sentit. L’emprenedoria social s’ha rentat la cara amb la simplicitat del model “one to one”, que continua creant productes barats generant més residus en la indústria tèxtil. Hi ha moltes definicions per l’emprenedoria social, però en la seva essència, es tracta de resoldre problemes a la vegada que es crea un mercat sostenible. És important distingir el màrqueting de l’impacte social.

Empreses com Warby Parker i TOMS Shoes han creat marques poderoses i  atractives. Quan un consumidor compra un dels seus productes, es sent bé al compartir la marca amb els altres, com diuen ells, “Donem un parell per cada un comprat” Mentres Warby Parker que té un model més sofisticat que un simple “one to one”, encara fabrica a la Xina, on el salari mig per hora és de 1,36 $. Però on es fabriquen aquestes sabates o ulleres? Quant cobren els  treballadors al sud-est asiàtic si una companyia pot creix i regalar productes de forma gratuïta? Encara regalarien o donarien productes si hagueren de pagar els salaris dels Estats Units?

I si, en comptes de donar coses gratis, parlem més sobre quí ho ha fet? En comptes de fer-lo servir com una tàctica de màrqueting, demanarem a les empreses que incorporaren realment l’aspecte social de la seva activitat en un negoci real.

En Per què fallen les Nacions Daron Acemoglu i James Robinson argumenten que els països més rics creen “incentius, innovació recompensada, i oportunitats econòmiques per a tots.” En altres paraules, si treballes dur, tindràs l’oportunitat de guanyar més diners. I ens preguntem, saben les persones que compren TOMS Shoes i Warby Parkers, que les marques regalen productes gratis quan els treballadors de la confecció a penes guanyen prou per menjar? És difícil de dir.

Les empreses tenen una gran influència en les nostres comunitats, amb prou poder adquisitiu per fer possible un gran impacte econòmic i social. És hora que parlem més sobre els costos dels béns, és a dir quin és el preu real d’una cosa, en comparació amb el que estem regalant. No hi ha dubte que, fora dels EUA, hi ha molts problemes que necessiten ser resolts, però molts empresaris, sentim que el nostre major repte és crear llocs de treball amb salaris equitatius, i fer un producte de manera responsable que els consumidors nord-americans poden sentir-se bé sobre la compra.

Sabem que el màrqueting són lemes, però es tracta de fer que les persones es sentin part d’un moviment i un estil de vida. Potser no succeeix del dia a la nit, però el consumidor nord-americà està exigint més de les empreses de moda: només cal veure el proyecte que Jake Bronstein està fent a Kickstarter. Què passaria si totes les marques ens contaren la història real dels seus proveïdors, en lloc de dir-nos que està donant un percentatge dels guanys? Això pot donar lloc a grans canvis. La propera onada de “emprenedoria social” podria ser un moviment d’empoderament econòmic per als fabricants, en lloc d’incorporar un component de caritat. D’aquesta manera Jake no haurà de començar el seu pròxim vídeo dient-nos un secret, perquè en el futur, la forma de fer les coses serà oberta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: