La realitat darrere de les desigualtats a Cambodja

Per David Hutt en New Internationalist Magazines
 

Licadho

 

La setmana passada, a Phnom Penh, capital de Cambodja, vaig passar al costat d’un BMW d’or estacionat casualment al carrer. És a dir, la setmana passada vaig passar per un BMW Sèrie 5, cobert de 1.000 dòlars (780€) en or, en un vinil metàlic (he sentit que és el cost d’un treball de pintura com aquest). Alguns homes es van reunir al voltant del cotxe, aclucant els ulls i murmurant entre si, ja que el conductor observava nerviosament des d’un caixer automàtic.

Al principi vaig pensar que el objectiu del cotxe era dir: tinc més diners dels que mai veureu. Però després vaig pensar en l’altre misstage que aquest cotxe daurat enviava: ja no hem queden formes de malgastar els meus diners.

Mentre caminava a pocs carrers de distància del BMW daurat, una dona sense llar es va acostar amb un nadó a l’esquena, demanant alguns dòlars per comprar una mica de llet. Ella es va oferir a donar-me una petita quincalla de fusta a canvi dels diners perquè no volia demanar – clarament era una més del creixent nombre de persones que senten que han de demanar disculpes per la seva pobresa. Li vaig donar dos dòlars.

Aquests dos escenaris no són estranys a Phnom Penh, una ciutat dividida visiblement entre els que tenen i els que “no tenen”, o aquells que han estat arrossegats per l’auge econòmic del país i als que s’han deixat de banda.

Al 1996, el professor i autor Dr Walden Bello va advertir sobre l’economia de lliure mercat, la desregulació i la privatització, que començava a desenvolupar-se al país del sud-est asiàtic.

Va explicar davant un públic d’acadèmics i polítics a Phnom Penh que “mentre que el consumisme desenfrenat i la idea de creixement que ve a gran velocitat segueix enlluernant a molts a Àsia, creix el sentiment de que el procés ve acompanyant per la disminució de l’agricultura, l’augment de la desigualtat i la degradació ecològica incontrolada i és una recepta per a un futur inhabitable “.
I va afegir: “Els governs i les persones dels països recentment industrialitzats farien bé a considerar acuradament les conseqüències del capitalisme per la via ràpida i preguntar-se: ¿és un model digne per a reproduir?

El govern de Cambodja va respondre a aquesta pregunta amb un rotund “sí”. Embarcant-se en una política econòmica de capitalisme ferotge durant la dècada de 1990, Cambodja es va obrir a la inversió estrangera i va oferir generosos incentius per a les empreses internacionals que es van instal.lar.

Entre 2004 i 2012, l’economia va créixer en més d’un vuit per cent a l’any. Durant el mateix període, el seu producte intern brut (PIB) va augmentar més del doble, de $5,3 bilions (4000 milions€) a més de $ 13 mil bilions (10.000 milion).

Arrel d’aquest auge econòmic, Cambodja s’ha convertit en una destinació turística important, ha desenvolupat una classe mitjana visible i s’ha desfet de la seva història com un país contaminat pel règim del Khmer Rouge.

La seva capital, Phnom Penh, és ara una ciutat on es poden trobar Hummers i Rolls Royces entre els concorreguts carrers, on els gratacels i apartaments de luxe s’alcen tan ràpidament com es poden construir, i, com un signe de progrés del país, aquells que disposen de suficients ingressos estan ocupats consumint noves marques d’estil occidental als centres comercials.

Més enllà dels centres comercials

“L’Èxit” econòmic de Cambodja ha estat elogiat per organismes internacionals com l’FMI i l’ONU. El país va ser anomenat el ‘New Asian Tiger’ i acceptat com a mmebre de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Aquests guardons s’han rebut calorosament pel govern del Partit Popular (CPP) cambodjà i el primer ministre Hun Sen, qui ha estat a càrrec del país des de fa gairebé tres dècades.

No obstant això, més enllà dels centres comercials i l’aburgesament del centre de Phnom Penh, hi ha zones de la capital rarament vistes pels estrangers i els cambodjans rics.

En barris com Boeung Kropeu, Sangkat de Prey Sor i el Parc Industrial Canadia, més de 400.000 cambodjans treballen durament en les fàbriques per poc més de 2dòlars (1.5€) al dia, en la producció de roba per als mercats occidentals. Les condicions són tan roines que els treballadors sovint es desmaien pel cansament o sobreescalfament. Es diu que el salari de les treballadores de la confecció de Cambodja és els segons més baix del món, després de Bangladesh.

Aquestes fàbriques i els seus productes són la força impulsora darrere del creixement econòmic de Cambodja. El 2013, la indústria de la confecció va ser valorada en 5 mil milions i les exportacions van representar un terç del PIB nacional.

La majoria de les fàbriques són propietat de malais, xinesos i coreans que han instaurat botigues a Cambodja gràcies a la mà d’obra barata i les generoses baixades d’impostos del govern. Els empleats són gairebé tots de Cambodja, molts dels quals s’han traslladat de les zones rurals a la gran ciutat a la recerca de millors salaris.

Al desembre de 2013, les treballadores i treballadors de moltes d’aquestes fàbriques van protestar per les condicions i els salaris. La seva demanda era un augment del salari mínim actual de $ 80 (60€) a $160 (124€). Un informe del govern anterior havia determinat que era necessari un augment per tal de proporcionar a les treballadores els mitjans suficients per viure una vida digna. Però l’oferta del govern va ser un augment de només $ 20 al mes.

El 3 de gener de 2014, mentre els manifestants marxaven per Veng Sreng Street, les forces de seguretat van obrir foc amb munició real contra la manifestació pacífica. Cinc treballadors van morir i més de 40 van resultar ferits.

L’Associació de Fabricants de Roba de Cambodja, una organització que representa els propietaris de les fàbriques, va anomenar a aquestes morts “danys col · laterals”. El govern, cedint a la pressió de la indústria, es va negar a investigar els assassinats. En lloc d’això, al setembre de 2014, els tribunals van emetre l’ordre per a la detenció de set dirigents sindicals acusats d’una sèrie de delictes relacionats amb les protestes de gener, que podria donar lloc a penes de presó de 15 anys.

Dessallotjament forçats

No són només les treballadores de la confecció qui protesten per la seva situació dins de la nova economia de Cambodja. També hi ha hagut protestes en les zones rurals de Cambodja, on viu més del 80 per cent de la població.

Durant l’última dècada, per tot Cambodja s’han donat expropiacions de terres i desallotjaments forçosos de camperols per a abandonar les seves llars i granges. Des de principis de 1990, 2,1 milions d’hectàrees de terra han estat transferides dels petits agricultors a mans de les transnacionals de l’agricultura.

El 2013, The Guardian va informar que des de 2006, més de 100.000 hectàrees han desaparegut només a tres províncies, per tal de donar pas a plantacions de sucre. Però els desallotjaments s’han produït en gairebé totes les zones del país.

Gran part d’aquesta terra era propietat dels agricultors de subsistència i productors d’arròs, qui s’han vist forçats per les forces de seguretat a abandonar les seves terres o obligats a vendre-les a preus per sota del mercat.

Una de les empreses responsables d’aquestes liquidacions és Tate & Lyle, qui controla el 99 per cent de les exportacions de sucre de Cambodja a la Unió Europea (UE). Una vegada més, el govern de Cambodja ha sortir en defensa de les empreses compradores a les grans zones del país.

Darrere d’aquestes apropiacions de terres i desallotjaments estan les “ben intencionades” organitzacions occidentals. Quan la UE va posar en marxa la iniciativa “Tot menys armes” al 2001, la idea era donar als països menys avançats com Cambodja accés lliure d’aranzels i plena contingència a la UE per a les exportacions.

L’esperança era que això milloraria la vida dels agricultors cambodjans i els arribarien majors ingressos. Però al 2013, dues organitzacions no governamentals, Equitable Cambodia i Inclusive Development International, va donar a conèixer un informe que mostra que aquesta iniciativa havia promogut violacions dels drets humans tals com la confiscació de terres i els desallotjaments forçosos, que es van incrementar a causa del nombre d’empreses transnacionals que es volien aprofitar dels acords comercials. Els agricultors pobres que la iniciativa intentava ajudar van esdevenir les autèntiques víctimes en el camí del progrés econòmic.

És en llocs com Boeung Kropeu i tota la Cambodja rural, entre la població urbana sense llar i les comunitats rurals desplaçades, on trobem la vertadera realitat de l’economia del país. Aquí, paraules com globalització, desregulació i quotes no formen part del llenguatge comú, però el seu significat es viu cada dia. Més enllà dels titulars i les exageracions del govern i les organitzacions econòmiques internacionals, Cambodja és un país on el que està en augment és la desigualtat i l’empobriment.

L’últim informe d’avaluació del Banc Mundial sobre la pobresa a Cambodja va trobar que entre 2004 i 2011 les taxes de pobresa es van reduir a més de la meitat, del 53 per cent al 20,5 per cent. Aquesta va ser una gran notícia per a les elits governants i empresarials, una validació de que les seves polítiques econòmiques eren en realitat de treball i que els diners passaven dels rics als pobres. No obstant això, van passar desapercebudes les conclusions d’aquest mateix informe, on deia que les estadístiques donaven una imatge inexacta dels nivells de pobresa. El nombre de persones que viuen en la “pobresa vulnerable” (al voltant de 2,00€ al dia) va augmentar significativament durant aquest període.

“Moltes persones que han escapat de la pobresa encara estan en alt risc de tornar a caure en la pobresa”, va dir Neak Samsen, analista sobre pobresa del Banc Mundial a Cambodja, l’any passat. ‘Per exemple, la pèrdua de tan sols 1.200 rail [20cèntims] per dia en ingressos llançaria al voltant de tres milions de cambodjans – el 20 per cent de la població – a la pobresa, duplicant la taxa de pobresa al 40 per cent. ”

Segons els càlculs del Banc Mundial, el 21 per cent de la població viu en o per sota del llindar de la pobresa (no arriba a 1€ al dia), el 56 per cent viu en “pobresa vulnerable” (per sota de 2,00 euros al dia), el 20 per cent viu en l’anomenada classe mitjana i només el 3 per cent es consideren pròspers.

D’altra banda, mentre que el creixement econòmic ha afavorit al desenvolupament de carreteres, aeroports i la infraestructura necessària per als negocis, la infraestructura necessària per treure a milions de persones de la pobresa no ha gaudit de una inversió tan generosa: només el 24 per cent dels cambodjans tenen accés a l’electricitat, el 64 per cent a l’aigua potable i el 31 per cent a serveis de sanejament.

La majoria dels hospitals accessibles als pobres no tenen personal suficient, estan mal equipats i manca de qualitat. Les escoles públiques estan tan mal equipades que el 75 per cent dels estudiants de secundària suspengueren els seus exàmens de graduació d’enguany. Alhora, les escoles privades i hospitals amb un model occidental han augmentat, amb una classe mitjana i alta en condicions de pagar per la qualitat.

Llavors, ¿on s’ha anat els diners del creixement econòmic de Cambodja? A les butxaques dels polítics, els empresaris i les empreses estrangeres.

Un futur menys optimista

Entre 1990 i 2008, la desigualtat d’ingressos a Cambodja va augmentar del 33,5 per cent al 37,5 per cent (en el coeficient de Gini). No obstant això, no necessitem les estadístiques per afirmar això. Un passeig al voltant de Phnom Penh és suficient per mostrar aquesta bretxa, amb Hummers de luxe aparcats al costat de les carreteres on les famílies sense llar dormen sobre cartrons.

La lluita per un salari mínim de les treballadores de la confecció i la lluita per aturar a les grans empreses que estant prenent la terra que pertany als agricultors s’han convertit en qüestions clau en els últims anys. Però aquestes lluites rarament són escoltades pel govern cambodjà, ofegades pel soroll dels que diuen que les empreses han de continuar com de costum.

El futur sembla bo per a l’economia de Cambodja i de les que es beneficien a fora. El paisatge de Phnom Penh està en constant creixement, amb gratacels cada vegada més alts, i tots els indicadors econòmics apunten cap amunt.

Phnom Penh és una ciutat visiblement dividida entre els que tenen i els que “no tenen”, aquells que han estat arrossegats per l’auge econòmic del país i els que s’han deixat de banda.

No obstant això, el futur sembla menys optimista per a les treballadores de la confecció i els pagesos dels que s’espera que produeixin els aliments, cuinen i serveixin, però que fins ara no han rebut cap invitació per a menjar a taula.

En la dècada de 1870, Mark Twain va encunyar el terme ‘Edat Daurada’ per descriure una època de ràpid creixement econòmic als Estats Units.

‘Quina és la fi principal de l’home? ironitzava Twain . “ Fer-se ric. ¿En quin sentit? Deshonestament si podem; Honestament, si deguem.

En lloc del nou ‘tigre asiàtic’, ‘l’Edat Daurada’ de Mark Twain serveix millor com analogia per a la Cambodja d’avui: un país empobrit i amb creixement desigual, governat per una elit corrupta famolenca de diners, que “daura” el país en edificis luxosos, i grans meques per al consum ostentos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: