Qui paga les teves rebaixes?

Una nova temporada de rebaixes arriba a l’Estat Espanyol. Durant aquestes setmanes, les grans cadenes de moda esperen fer enormes guanys gràcies a la reducció dels preus d’aquella roba que no s’ha pogut vendre abans. Quan s’acabin, l’estoc que no es vengui passarà a ser producte dels outlets, on es reduirà encara més els seu preu de venda.

Aquest fet ens demostra com un mateix producte es paga a diferents preus en funció de si és novetat o no. El que tampoc es ven als outlets pot tenir diferents destinacions en funció de les polítiques de l’empresa: es pot enviar a mercats “menys exigents”, es pot donar a organitzacions caritatives o es pot incinerar. Sigui quina sigui la quantitat de roba que no arribi a ser comercialitzada en el seu mercat primari (durant la temporada per la qual ha estat fabricada), les grans empreses de la moda seguiran obtenint beneficis.

Malauradament, en aquest engranatge de mercat en cap cas les obreres de la confecció no veuran augmentat el seu salari. La indústria tèxtil ocupa a més de 60 milions de persones en tot el món, majoritàriament dones, que no guanyen prou per a viure dignament. Milions de persones depenen d’aquesta indústria per a sobreviure però els seus salaris no els permeten alimentar-se, pagar el lloguer, garantir l’educació dels seus fills, cuidar la seva salut i encara menys estalviar. Com a resultat, aquestes treballadores es veuen obligades a realitzar hores extres cada setmana  o a endeutar-se per satisfer les seves necessitats bàsiques i les de la seva família.

Com s’explica en un dels últims informes de Salaris Dignes que va publicar la Campanya Roba Neta l’any passat, tot i que les marques són conscients que haurien de pagar un salari digne i reconeixen que això s’hauria de recollir en els seus codis de conducta, a la pràctica cap de les 50 companyies líders investigades ho fan. És fonamental que Inditex desenvolupi paràmetres basats en el cost real de la vida de les treballadores i garanteixi que s’incloguin en el preu que paguen les fàbriques, així s’aproparien a la consecució d’un salari digne. Per la seva banda, Mango encara no s’ha compromès a garantir un salari digne per a les persones treballadores de les seves fàbriques proveïdores, ni tan sols ho inclou en el seu codi de conducta. L’última marca espanyola analitzada en aquesta investigació és Desigual. Aquesta marca no compta amb paràmetres per garantir un salari digne, i tampoc publica informació sobre drets laborals o comerç ètic

Les companyies tenen un paper vital per garantir que es pagui un salari digne, ja que podrien canviar els preus i els seus hàbits de compra garantint que els salaris que es paguen siguin suficients perquè les treballadores visquin de forma digna. Arribar a un compromís amb les marques sols serà possible amb la lluita de les obreres de la confecció i amb el nostre suport com a activistes i com a consumidors. Comencem per fer l’acte de compra un acció conscient: comprem  menys, peces de qualitat i més atemporals, i preguntem a les marques que comprem habitualment sobre les seves condicions de producció. Potser no sempre és fàcil abandonar la fast-fashion com a consumidores, però podem alçar les nostres veus com a ciutadanes per a exigir a aquestes marques un canvi real.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: