Declaració de la CRN davant l’ús de persones treballadores sirianes a les cadenes de subministrament de grans empreses tèxtils

La Campanya Roba Neta celebra l’atenció que ha rebut la recent investigació de la BBC Panorama sobre l’explotació de persones refugiades síries, inclosa població infantil, dins de les cadenes de subministrament de les grans cadenes de roba europees. Fem una crida al Govern de Turquia, la Unió Europea i les principals marques de roba perquè es comprometin a assegurar les proteccions necessàries i adequades per garantir el ple respecte dels drets de les persones treballadores sirianes que són, i seguiran sent, emprats en la producció de la nostra la roba.

La Campanya Roba Neta Turquia ha estat treballant en aquest tema des de 2013, quan es va fer evident que un gran nombre de persones síries, que havien fugit a Turquia com a conseqüència de la guerra actual al país, estaven trobant feina en els nombrosos tallers no regulats i informals que apuntalen la indústria tèxtil i del vestit. Des de llavors, hem cridat  l’acció al govern de Turquia perquè disposés de més protecció a les persones refugiades, juntament amb altres persones treballadores no declarades, mitjançant la concessió de tota la cobertura de drets laborals que gaudeixen les persones treballadores amb ocupació formal.

Quan els refugiats sirians van arribar per primera vegada a Turquia, estaven indocumentats i no tenien garantits els drets legals per viure o treballar al país. L’ocupació, l’educació i l’habitatge només podien ser satisfetes a través dels propis esforços dels refugiats per trobar feina en el sector informal – en el qual la indústria de la confecció és un dels més grans ocupadors-. Molts d’aquests refugiats van arribar sense res, portant les seves famílies senceres en un intent de trobar refugi contra els bombardejos diaris i atacs que caracteritzen el conflicte. Les adversitats han obligat a aquests persones a acceptar condicions de treball terribles: per sota del salari mínim, hores de treball extremes, condicions de treball insegures, abús i assetjament sexual. Els milers de nens i nenes que van arribar amb les seves famílies no tenen possibilitat d’accés a l’escolarització i, com famílies que tenen dificultats per satisfer les necessitats més bàsiques, no és sorprenent que els infants també es vegin obligats a buscar formes de contribuir als ingressos familiars. Els amos sense escrúpols no han perdut l’oportunitat d’explotar les seves dificultats.

El desig de la UE de designar Turquia com un tercer país segur, al que es podia deportar les persones refugiades de Síria que arriben a Europa, es dirigia a pressionar al govern turc per proporcionar una ruta per la qual les famílies sirianes podrien obtenir el dret al treball: un dret explícitament inclòs en la Convenció de Ginebra. Al gener de 2016 el govern turc va aprovar una llei que permet als amos dels tallers sol·licitar permisos de treball per als seus empleats sirians. Com era d’esperar, aquesta llei no va ser impulsada pel desig de protegir els refugiats sirians, sinó per garantir el tracte sobre refugiats entre la UE i Turquia.  Donat que la legislació laboral és insuficient fins i tot per la ciutadania turca, ha estat en gran mesura ineficaç protegir les persones refugiades de l’explotació. Els empresaris turcs no són conscients de la llei, o simplement no estan disposats a complir-la ja que això significaria pagar el salari mínim.

És important assenyalar que, mentre que avui el focus s’ha posat en la difícil situació de les persones síries refugiades a Turquia, l’explotació recalcada per Panorama no és exclusiva i tampoc és causada per la sobtada afluència de persones que fugen d’una zona de guerra. La indústria de la confecció és un sector en què la irregularitat i la violació dels drets s’observa de forma comú a tot el món. El treball informal, la manca de salut i seguretat en el treball, el treball infantil i els salaris de pobresa són considerats com a normals pels empresaris que no volen perdre la seva quota de mercat dins d’una indústria global altament competitiva. Les persones treballadores migrants en tota la indústria de la confecció, tant les que emigren a altres països i les persones que migren internament, són particularment vulnerables a l’explotació com a resultat de les polítiques i lleis que discriminen segons les persones que es consideren ciutadanes i les que es han arribat recentment.

Turquia té un paper important dins d’aquesta indústria, és el tercer major exportador de peces de vestir a la Unió Europea i combina els avantatges competitius de la seva ubicació, a prop del seu mercat, amb la seva mà d’obra barata. La indústria de la confecció turca, durant molt de temps s’ha caracteritzat per l’ús de llocs de treball formals i informals conjuntament per produir un únic producte. Una marca fa una comanda a una fàbrica que considera com a un proveïdor clau, que estigui d’acord amb els termes en què es fabricarà i lliurarà el producte. No obstant això, durant la producció hi ha un gran nombre d’etapes que poden ser realitzades ja sigui per la pròpia fàbrica o, més habitualment, subcontractada. Entre aquests subcontractistes s’inclou: tallar la tela; la costura de la peça de vestir, serveis de bugaderia – sovint subcontractats a petits tallers per dur a terme les tècniques específiques que es requereixen, per exemple, perquè es vegin desgastades-; l’acabat; l’addició de botons / cremalleres; i planxar. Per acabar la peça serà embalada i enviada de tornada a la fàbrica principal per al lliurament. Gairebé tots aquests passos es duen a terme en diferents tallers i sota la responsabilitat d’empresaris diferents, però tots ells hi són als producte que porten el mateix logotip.

Per tant, és probable que la major part de la producció es porti a terme en tallers ubicats als barris que combinen la producció a petita escala amb el treball a casa. Aquests tallers utilitzen persones treballadores en les petites fàbriques o en cases particulars de manera informal, sense cap tipus de protecció social o assegurança pagant a  un preu per peça que està lluny de satisfer les necessitats bàsiques. Els tallers estan  fora de la vista de qualsevol inspecció de treball u organitzador sindical. És en aquests barris i tallers on s’estan emprant les famílies sirianes.

En els anys anteriors a la guerra civil de Síria, les persones treballadores turques havien tingut cada cop més èxit en la construcció d’un moviment social que exigís els seus drets laborals, per la qual cosa, l’ús generalitzat d’aquest tipus de treball informal era cada vegada més difícil, o almenys més car. Aquest fet ha significat un risc directe pels amos de les fàbriques a l’hora de mantenir els costos de producció baixos i tenir alts beneficis, particularment amb la creixent competència d’altres països. Molts empresaris, especialment en el sector tèxtil i del vestit, va veure la guerra i l’afluència massiva de persones totalment desprotegides per la llei, com una gran oportunitat per continuar les pràctiques d’explotació que ja havien demostrat ser molt rendibles.

La “carrera de competició”, que incentiva aquest tipus d’explotació no és inevitable. És promoguda per les pràctiques de compra i el model de negoci de les grans marques i minoristes que no es limiten als assenyalats per BBC Panorama. Turquia és un dels països preferits per les empreses internacionals per la seva capacitat per produir amb alta qualitat roba a baix cost i de forma ràpida. No és cap secret que això s’aconsegueix, en gran part, a causa de l’àmplia xarxa de fàbriques informals subcontractades. Tot i que les marques poden reclamar prohibir la subcontractació “no autoritzada”, també saben que sense ella les seves demandes sobre el preu i sobre la velocitat simplement no es complirien. No és cap excusa al·legar ignorància, quan la ignorància es basa en un acord deliberat de mirar cap a un altre costat. Les marques tenen la responsabilitat de posar atenció a on s’està fent la seva roba i assegurar que totes les parts de la cadena de subministrament compleixen les lleis nacionals i les normes internacionals que tenen a les seves webs i els seus brillants informes de responsabilitat corporativa.

Les persones refugiades sirianes han fugit a Turquia i a Europa a la recerca d’asil i refugi, només per trobar escepticisme i explotació.  Les persones refugiades sirianes i totes les treballadores migrants, tenen dret a viure i treballar amb dignitat, per educar els seus fills i filles i mantenir-se fora de perill de qualsevol mal. Tenen dret a un salari digne, llocs de treball segurs i proteccions legals. És responsabilitat de tots nosaltres proporcionar aquest santuari: governs, marques i minoristes, empresaris i persones consumidores som part del joc.

La CRN Turquia, amb el suport de la xarxa de CRN està exigint que el govern turc promulgui immediatament lleis que protegeixin millor els drets de les persones refugiades treballadores i posi en marxa els mecanismes de control necessaris per garantir que aquestes lleis són eficaces en la protecció de les persones més vulnerables, incloses les persones refugiades sirianes.

Tant els empresaris turcs com les empreses transnacionals a les que proveeixen, tenen el deure d’actuar amb responsabilitat davant dels seus empleats i empleades, per feble i insuficient que sigui el control estatal. Independentment de la situació legal d’una persona treballadora, s’ha de proveir almenys del salari mínim i les prestacions previstes per la llei. Les marques i els minoristes han de divulgar públicament totes les fàbriques que fan servir per produir els seus productes, des de la producció tèxtil als acabat, i assegurar-se que no promocionen l’explotació de persones treballadores vulnerables a través de les seves pràctiques de compra.

Les persones consumidores han d’actuar en solidaritat amb les treballadores que han fet la seva roba, no boicotejant però prenent accions per exigir la protecció dels drets de les persones refugiades, tant a Turquia com a Europa.  Les persones consumidores turques, poden unir-se a la petició de reconèixer els drets dels refugiats.

La UE també té la responsabilitat tant fora com dins de les seves pròpies fronteres, d’assegurar que els i les refugiades poden buscar refugi segur, el que inclou la possibilitat de viure i treballar amb dignitat, on sigui que decideixen fer-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: