La història de Aleya Akter

Aleya Akter és la Secretària General de la Federació de Treballadors de la Confecció i la Indústria del Tèxtil de Bangladesh (BGIWF, per les seves sigles en anglès). Ella treballa en Lufa Garments, encara que ja no es dedica més a cosir, sinó que treballa com a representant sindical. Durant anys va ser agredida i hostigada per intentar crear un sindicat a la seva fàbrica, però finalment ho va aconseguir. Aleya és una dels pocs treballadors entrevistats que van triar apareixen sota el seu pròpia nom i fotografiada en aquest informe. Vem parlar amb ella en l’oficina de la BGIWF l’octubre de 2014.

Era 1994 quan em vaig mudar a Dacca. Vaig néixer en 1985, per la qual cosa llavors tenia nou anys d’edat. Vaig venir sóla. La meva família era tan pobra que no podien sufragar despeses familiars o donar-me una educació. Tenem suficients aliments per menjar, ja que treballàvem en l’agricultura, però no disposàvem de diners per a altres necessitats bàsiques.

Vaig intentar aconseguir un treball en la indústria de la confecció, però com només tenia nou anys, ningú em volia. Llavors vaig descobrir que podia fer servir talons alts i roba llarga. Els talons em feien semblar més alta i aconseguir les condicions físiques per realitzar el treball. Havia estudiat fins a quart grau de primària i em van fer una prova sobre coneixements bàsics de l’alfabet. Em van demanar si podia distingir la diferència entre les talles S, M, L i XL. Vaig passar la prova i em van donar la feina a l’edat de nou anys. Durant els primers tres mesos, feia d’ajudant i guanyava 300 takas mensuals. Quan em van ascendir a cosidora, vaig començar a guanyar 500 takas al mes.

Encara treballo a la mateixa fàbrica. Des que m’he convertit en un líder sindical, en els últims quatre i cinc anys, ja no estic a les màquines de cosir. Em dediquo bàsicament a les activitats sindicals durant la meva jornada laboral, així que ensenyo als treballadors la legislació industrial i els oriento apropiadament davant qualsevol problema. Si a algú se li priva dels seus drets, llavors porto la qüestió a la gerència de l’empresa.

La gerència de l’empresa s’encarrega de pagar el meu sou. Tot això, malgrat d’haver sofert abús físic i assetjament psicològic quan vaig intentar formar el sindicat. Ara que la direcció de l’empresa veu que la fàbrica està funcionant sense problemes i la producció és alta, ja que no existeix malestar, el meu salari representa una petita quantitat de diners a pagar per part del propietari. Sé que el meu sou no és molt, però em sento plenament dignificada aquí, tant per la gerència com pels treballadors. Així que el salari no és la principal qüestió per a mi.

Què va passar quan es va formar el sindicat?

Em van apallissar molt fort quan vaig intentar reunir als treballadors per fer-los entendre el per què era necessari crear un sindicat. Em van copejar en tres ocasions diferents des de 2006 a 2007. Una vegada ho van fer dins del saló d’actes de la fàbrica, una altra, en una sala de reunions amb la presència de la policia, que ho va observar i no va fer res, i una altra. Ho van fer davant de les instal·lacions de la fàbrica.

Em van dir: “Vostè pensa més enllà d’allò que està estructurat. Vostè no hauria de crear un sindicat. No ho faci”.

Li vaig dir que volíem treballar només fins a les 5 pm, però la direcció de l’empresa ens va obligar a allargar la jornada laboral fins a les 10 pm durant el cap de setmana. Uns quants treballadors ens vem negar a fer-ho i vem sortir de la fàbrica a les 5 de la tarda. Unes cinc o set persones ens van acorralar i van apallissar. La gerència de la fàbrica em van suspendre del meu treball per 22 dies. Al cap d’aquests dies, quan tornar, uns pinxos van copejar al meu col·lega Shorif, un líder sindical. Vaig denunciar a la policia que els gerents de la fàbrica havia apallissat al meu col·lega.

Si després d’aquest sofriment, poguéssim crear un sindicat a cada fàbrica, podríem prevenir esdeveniments com el de Rana Plaza i Tazreens”- Aleya Akter.

Quan la gerència es va assabentar que jo havia parlat amb la policia, em van pegar de nou.

Després d’aquest incident, em vaig convertir en algú conegut a la fàbrica. Van començar a assetjar-me augmentant el meu volum de feina. La direcció de l’empresa em vigilava tot el temps. Es quedaven dempeus enfront del meu escriptori, mentre estava treballant. Quan anava al lavabo, havia d’utilitzar una autorització. Però no van poder impedir que organitzés als treballadors i formés un sindicat. Un mes més tard, vaig veure com començava una baralla al carrer davant de la fàbrica. Vaig veure als treballadors de la fàbrica de davant barallant-se amb els meus companys de la fàbrica. Vaig cridar a Babul (president de BGIWF) i a la policia. Primer va venir Babul i després la policia. Babul, la policia, la gerència i jo mateixa ven asseure els treballadors en una sala de conferències perquè resolguessin la qüestió. Mentre intentaven solucionar la disputa, vem mirar per la finestra i vem veure que havia començat una altra baralla al carrer. De sobte, entre vuit i deu treballadors van irrompre a la sala de conferències amb la intenció de copejar-me a mi i al Babul davant els ulls de la policia i els gerents de l’empresa. La gerència i les forces policials simplement es van quedar asseguts observant com ens apallissaven sense fer res. Em van arrossegar a una altra habitació i em van ferir greument. Em van donar cops de puny com si estiguessin en un combat de boxa. També van intentar tallar-me amb un ganivet. Em van donar unes puntades brutals en l’esquena, el ventre i el pit. Quan van tractar de donar-me una ganivetada, em vaig escapar i se’n va esquinçar la vestimenta. Vaig salvar la meva vida en sortir corrent, mentre que alguns companys van tractar de cobrir-me amb roba i em van ajudar a escapar-me per una sortida d’emergència. Vaig continuar treballant a la fàbrica, intentant ocultar el meu odi i sabent que estava envoltada de persones que havien estat responsables de la situació. Alguns empleats de la gerència de la fàbrica van lamentar profundament l’incident. Jo vaig continuar plantejant la qüestió sindical amb la direcció de l’empresa i després d’una sèrie de reunions finalment el 2013 es va garantir que es registrés un sindicat a la fàbrica.

Han canviat les coses des que es va crear el sindicat?

Abans de formar el sindicat, no teníem baixes laborals, bonificacions per treballar en festiu, permís de maternitat o beneficis per servei. Ara tenim totes aquestes prestacions. Ara hi ha un increment salarial automàtic d’un 12% anual, començant el primer dia de l’any. La gerència també ha col·locat altaveus en algunes plantes perquè els treballadors puguin escoltar música per entretenir-se.

Hem aconseguit que els gerents de la fàbrica es preocupi de nosaltres. Aquest ha estat un gran desafiament: aconseguir que la gerència de l’empresa tingui una actitud adequada cap als seus treballadors, entenguin que no poden ignorar-nos i que tots nosaltres hem de tenir una vida digna. Si després d’aquest patiment, poguéssim crear un sindicat a cada fàbrica, podríem prevenir esdeveniments com a Rana Plaza i Tazreens.

 

%d bloggers like this: