Les nostres veus, la nostra seguretat

Resum de l’informe

Dos anys i mig, després del col·lapse de Rana Plaza i el llançament els primers programes de reformes per abordar els incendis generalitzats i els perills estructurals a les fàbriques de roba a Bangladesh, els treballadors han expressat que no estaran fora de perill en el seu lloc de treball mentre no puguin expressar les seves idees. Per salvar vides, és imprescindible la protecció contra incendis, així com la seguretat en l’estructura de les edificacions i en la xarxa elèctrica de les fàbriques dedicades a la confecció. Així doncs, aquestes renovacions i reparacions també haurien de ser la base per a reformes addicionals que abordin el tema de la intimidació i la violència contra els treballadors que són silenciats en tenir por a expressar les seves preocupacions. També s’haurien de proposar solucions que garanteixin la pròpia seguretat personal dels empleats. La següent fase de reformes s’ hauria de fonamentar en la idea de que el respecte als treballadors és igual d’important per a la seguretat que les sortides d’emergència, i que les perspectives dels treballadors en matèria de seguretat són tan fonamentals com les troballes dels enginyers de la construcció. Sense això, la vida i salut dels empleats seguiran en perill.

Entre octubre de 2014 i gener de 2015, participants del Fòrum Internacional de Drets Laborals va entrevistar a més de 70 treballadors amb l’ajuda del Centre de Bangladesh per a la Solidaritat Laboral. Es va estipular discutir qüestions de seguretat estructural i del circuit elèctric, així com mesures contra incendis. No obstant això, gairebé tots els treballadors també van voler expressar la seva opinió sobre altres temes més enllà de les rehabilitacions tècniques i les renovacions que s’haurien de dur a terme a les fàbriques on treballen. Aquest informe és un intent de fer justícia a les seves paraules i de donar a conèixer la problemàtica de la seguretat laboral des del punt de vista dels empleats que hem entrevistat.

Els treballadors amb qui vam xerrar van descriure com esgarrifosa l’àmplia xarxa social que duu a terme intimidacions i violència, que s’estén des de les fàbriques i companyies de confecció de roba, fins a les comunitats de treballadors, passant per les agències del govern, les forces policials i fins i tot les seves pròpies famílies. Els treballadors són silenciats. Ells posen l’accent que fins que no s’infringeixi aquesta xarxa d’amenaces no se sentiran assegurances personalment. “Nosaltres no diem res. Ells ho diuen tot. Llavors, com podem dir que estem segurs”, afirma un dels empleats.

Els treballadors expliquen que la seguretat no és només una cosa que se’ls proporciona, sinó un procés en el qual ells han d’involucrar-se i comprometre’s activament i verbalment. No es tracta de dir què mesurades de seguretat prendre, sinó hauria de ser un procés recíproc, en el qual els propietaris de les fàbriques i el govern escoltin als treballadors i els treballadors a ells. La qüestió de la seguretat, segons els empleats, s’hauria de fonamentar en el respecte mutu en el marc d’una humanitat compartida i la consideració per les seves diferents necessitats. Aquest punt de vista reflecteix la visió central dels treballadors quant a la seguretat laboral.

Desafortunadament, els treballadors entrevistats rarament han vivenciat la seguretat com un procés de reciprocitat i de respecte mutu. En el seu lloc, denuncien objectius de producció i volum de treball tan elevats que els gerents els impedeixen prendre descansos per anar al bany o beure aigua, sortir de la fàbrica a una hora raonable o prendre’s baixes laborals per atendre emergències mèdiques dels seus familiars. Ens han comentat que els salaris són tan baixos que es troben atrapats en aquestes condicions laborals abusives, on és habitual l’assetjament sexual i l’abús, en el qual les víctimes resulten ser les culpables. En altres paraules, en lloc d’un ambient de treball segur, segons van posar de manifest amb algunes excepcions notables, viuen en un estat d’impotència absoluta. Des de la perspectiva dels empleats, això és l’oposat a la seguretat laboral.

Els problemes socials i econòmics que van posar en el tapet en les nostres converses no només van ser qüestions legítimes del dret a la seguretat, sinó també indicadors que les mesures contra incendis i riscos estructurals dels immobles podrien perillar a llarg termini, malgrat les reformes que s’estan realitzant. La creixent i voluminosa càrrega de treball, juntament amb els abusos associats reflecteixen la intensa pressió sobre els preus que sofreix aquesta indústria. Els gerents obliguen als seus treballadors a complir atapeïts calendaris de producció i els exigeixen més peces per hores, més hores per dia i menys baixes laborals. Són les mateixes pressions que inicialment van provocar que els amos de les fàbriques a Bangladesh eludissin les mesures bàsiques de seguretat i podria ocórrer de nou el mateix quan l’atenció del món es dirigeixi cap a un altre costat i s’hagin finalitzat els programes de reformes vigents. De fet, existeix cada vegada una evidència més gran que aquestes pressions de producció a les quals es veuen subjectes aquests fabricants ja estan retardant perillosament la posada en marxa de reparacions essencials i renovacions en matèria de seguretat en la majoria de les fàbriques que estan sent investigades.

Els dos programes principals de reformes a Bangladesh, l’Acord sobre Mesures contra Incendis i la Seguretat als Edificis, així com l’Aliança per a la Seguretat Laboral a Bangladesh difereixen notablement en la percepció sobre com la violència i la intimidació amenacen la seguretat dels treballadors bengalís. L’Acord, d’una banda, ofereix mesures de repartició del poder entre les companyies de roba i els sindicats. La premissa d’aquest acord és que les empreses i les organitzacions de treballadors participin com a iguals en la solució de problemes de seguretat. Per la seva banda, l’Aliança per a la Seguretat Laboral és simplement un acord entre companyies de confecció de roba i no proporciona una veu significativa als treballadors o els sindicats.

Els líders dels treballadors a les fàbriques emparades pel programa de l’Acord van posar de manifest que hi ha un nou nivell d’accés a les inspeccions fabrils i als seus resultats, que no té precedents en les auditories d’aquesta indústria. Normalment, els informes d’auditoria pertanyen al sector, mentre que els treballadors estan exclosos de les revisions i els sindicats són marginats en els programes correctius de les deficiències. Ens van parlar també de la col·laboració oberta entre el programa de l’Acord i les federacions sindicals signatàries, i van presentar diversos casos en el qual l’Acord i les seves firmes de roba signatàries han defensat als treballadors contra les represàlies per haver expressat les seves preocupacions en matèria seguretat o haver participat en les recerques estipulades per l’Acord. Per contra, l’Aliança, segons exposen en els seus fullets promocionals i d’acord amb el que han expressat els treballadors entrevistats, sembla eludir els incidents d’assetjament i violència contra els membres del sindicat.

La següent fase de reformes a l’àrea de la seguretat laboral hauria de basar-se en els avanços duts a terme en el marc de l’Acord. La meta hauria de ser el final de les represàlies als treballadors que fan sentir la seva veu i un ambient de treball segur, en el qual els propietaris de les fàbriques i els gerents estableixin contactes amb els treballadors amb respecte mutu. Amb aquesta finalitat, el govern de Bangladesh hauria de permetre registrar sindicats d’acord amb la llei, així com investigar i denunciar públicament als propietaris de fàbriques que contracten a pinxos que intimiden i ataquen violentament als treballadors per silenciar-los.

Els amos de fàbriques haurien d’adoptar una política de tolerància zero cap als gerents que amenacen o exerceixen la violència contra els seus treballadors, i d’instar a les associacions del sector a fer el mateix amb el seu membres afiliats. Les marques de roba i els detallistes han de millorar les seves pràctiques de compra per acabar amb les exigències comercials que contribueixen a silenciar els treballadors. En el seu lloc, haurien de comprometre’s a fixar els preus i els terminis de lliurament d’acord amb el cost i el temps de producció d’aquests béns en compliment de les regulacions laborals i de seguretat. Tothom podria exercir un paper crucial en l’avanç d’aquestes reformes socials en matèria de seguretat laboral instant a les firmes de roba i empreses minoristes a rendir comptes, exigint als governs que actuïn de forma efectiva sobre aquest tema i demanant que la veu dels treballadors siguin escoltades. Ens hauríem de preguntar: Sabem realment què significa per als treballadors tenir mesures de seguretat laboral?

Llegeix l’informe complet en angles: Our voices, our safety

%d bloggers like this: