Canvis poc significatius de les firmes de moda a favor d’un salari digne



Després de tres anys d’iniciatives a favor d’un salari digne, ¿quines millores trobem en les polítiques salarials de les companyies dedicades a la moda amb què ha treballat la Campanya Roba Neta? Han estat tres anys molt agitats!

Després que les treballadores de les fàbriques de Cambodja comencessin a desmaiar-se per l’esgotament i la malnutrició entre el 2012-2013, les botigues europees de la firma H&M van ser blanc de múltiples accions en què les activistes es desmaiaven a l’entrada i milers de persones van signar una petició a favor d’un salari digne.

L’incompliment de la firma Adidas de pagar a les seves treballadores un sou mínim va ser qüestionat l’estiu de 2014 durant la celebració de la Copa del Món de Futbol. Durant aquells dies, les activistes van realitzar esdeveniments i manifestacions de denúncia, alhora que es va convidar a venir a Europa a treballadores procedents de Cambodja per parlar de la seva lluita.

Les condicions laborals de les treballadores de les cadenes de producció d’Inditex, empresa matriu de Zara i d’altres marques importants de la moda, van sortir a la llum quan es va divulgar l’informe Stiched Up (Estafades) de la Campanya Roba Neta. En aquest document es va revelar que els salaris de les treballadores de la confecció a Europa de l’Est i Turquia estaven per sota del llindar de pobresa i que depenien de l’agricultura de subsistència o d’un segon treball per poder sobreviure.

Així mateix, la firma Hugo Boss va ser blanc de les crítiques el 2015 per no pagar un salari digne a les seves treballadores a Turquia, després que 75.000 persones signessin una petició perquè Hugo Boss actués com un ‘veritable cap’ (joc de paraules amb el mot anglès boss) i pagués un sou mínim a les seves empleades. Tampoc no podem oblidar les 120.000 signatures de ciutadanes i ciutadans de tot Europa per demanar un salari digne per a les treballadores tèxtils.

 

H&M, què ha canviat?


Després d’augmentar la campanya de pressió contra H&M perquè prengués mesures, el desembre de 2013 va posar en marxa el seu full de ruta per a la consecució d’un “salari digne” per a 850.000 treballadores tèxtils l’any 2018.

”El nostre plantejament és que tots els proveïdors que produeixen els nostres articles paguin a les seves treballadores un salari just, que els permeti cobrir les seves necessitats bàsiques i les de seva família. El nostre objectiu és que els proveïdors estratègics de H&M estableixin estructures remuneratives que permetin pagar un salari digne l’any 2018. Aleshores, això afectarà prop de 850.000 treballadores del sector tèxtil.”(Full de ruta d’H&M).

L’estratègia d’un salari digne de la firma H&M té com a propòsit no només abordar les seves pròpies fonts d’aprovisionament, sinó també oferir capacitació perquè les treballadores s’organitzin i creïn la seva pròpia representació laboral. També pretén que puguin reclamar als governs l’establiment de millors mecanismes reguladors del salari mínim i que col·laborin amb els proveïdors perquè posin en funcionament sistemes de pagaments més justos. Inicialment, s’està duent a terme aquest procediment en tres fàbriques que serviran de model, dues a Bangladesh i una a Cambodja.
 La companyia H&M té una participació accionarial del 100% en aquestes fàbriques (són l’única marca que fabrica productes allà de moment) per tal de donar estabilitat al projecte. Amb formació i suport, les treballadores i la direcció empresarial estan creant un sistema remuneratiu més just que recompensa les empleades per les seves habilitats, la seva antiguitat o el seu rendiment, entre d’altres aspectes. H&M assenyala que la productivitat ha millorat en aquestes fàbriques, alhora que s’han establert sistemes de negociació amb les treballadores. De la mateixa manera, H&M també apunta que està canviant el seu enfocament a l’hora de negociar els preus amb els proveïdors per assegurar-se que no tenen un impacte negatiu en els salaris.

Una de les principals crítiques al pla d’actuació d’H&M és el fet que la companyia no hagi volgut especificar una xifra real del que considera que és un salari digne just. En lloc d’això, afirmen que les treballadores tèxtils “tenen el seu propi criteri sobre el que és un salari digne decent i que la seva definició del terme es basa en això”.

Tot i que la CRN està d’acord que hi ha d’haver negociació per a l’establiment dels salaris, creiem que hi ha una gran bretxa, ja que la marca no ha especificat quin és el salari que està disposada a pagar -especialment per poder mesurar els canvis d’una forma ràpida. El problema amb el plantejament d’H&M és que, a països com Bangladesh, per exemple, on el punt de partida és un salari mínim de només el 19% de la quantitat necessària per mantenir una família de quatre integrants, demanar un augment salarial del 400% és impossible, de manera que les treballadores no poden fer aquesta demanda.

Han canviat les coses sobre el terreny per a les treballadores?
Per tal de determinar l’eficàcia fins al moment de l’estratègia d’H&M per aconseguir un salari decent, vam intentar localitzar la fàbrica que s’ha pres com a model a Cambodja – l’única fàbrica que ha rebut aportacions significatives des de l’inici del programa d’H&M cap l’obtenció d’un salari just. Vam entrevistar 51 treballadores de sis de les fàbriques més importants d’ H&M per tal de recollir informació sobre els salaris i els sistemes remuneratius, així com per tenir una visió global del que s’està pagant amb aquest nou procediment: els resultats revelen que només les treballadores d’uns pocs proveïdors d’ H&M reben més que el salari mínim, i no necessàriament d’una manera sostenible. Algunes treballadores d’aquests centres de producció d’H&M complementen el seu salari de 128 dòlars amb una gran quantitat d’hores extraordinàries i treballant en dies festius i diumenges. Les treballadores de Eastex, per exemple, treballen 6 dies a la setmana (en torns de 8 hores), amb una mitjana de 34 hores extraordinàries al mes (equivalent a 1,3 hores al dia), amb dos diumenges mensuals i dos dies festius. Això representa tan sols dos dies de descans al mes, amb una jornada de 9 hores diàries.

Tot i que les llargues jornades laborals eren el comú denominador de la majoria de proveïdors d’H&M, un altre dels seus productors, M&V International, estava posant a prova un sistema de remuneracions diferent amb resultats interessants. Les investigadores es van adonar que M&V Internacional havia canviat l’estructura de retribucions: passava d’un salari bàsic diari a un preu per peça produïda, el que recompensava a les treballadores més ràpides, ja que suposava un sou net mitjà de 219,11 dòlars mensuals.

Així doncs, a les treballadores se’ls paga pel nombre de peces confeccionades durant una jornada laboral, el que al mateix temps permet reduir de forma significativa el nombre d’hores extraordinàries. No obstant això, les treballadores van denunciar que aquest sistema de pagament impulsava la productivitat però que moltes de les empleades arribaven a l’esgotament en el seu intent de maximitzar la seva jornada laboral i fabricar com més peces possibles en les hores que se’ls permetia.

 “Ens posem malaltes amb massa facilitat. La freqüència habitual és d’una vegada al mes. La malaltia més comuna és estomacal. No mengem prou i treballem massa tractant de maximitzar el preu per peça. Tampoc parem per anar al bany. Sovint treballem durant l’hora de dinar o ens incorporem a la feina de seguida, de manera que amb prou feines tenim temps per descansar. Quan ens posem malaltes hem d’anar a un hospital privat, però no ens quedem a la nit, perquè és massa car. Arribem allà, ens fan les revisions pertinents, comprem els medicaments o aconseguim injeccions de sèrum. Cada vegada que anem ens costa 50.000 rails (12,50 dòlars) “, explicava una treballadora de M&V International.

En preguntar a les treballadores quant necessitaven guanyar per portar una vida decent, juntament amb les seves famílies, van assenyalar xifres que anaven des de 170 dòlars a 300 dòlars, per la qual cosa van estimar que un salari mínim digne mitjà seria de 230 dòlars. No obstant això, la iniciativa Asia Floor Wage Alliance per a Cambodja (Campanya per un Salari Digne a Cambodja) ha fixat un sou digne en 394 dòlars, per permetre una dieta i condicions de vida decents per a cada membre de la família. Cap de les treballadores entrevistades van manifestar que els guanys que percebien o el seu estil de vida fossin suficients per permetre’ls subsistir amb dignitat.

La Campanya Roba Neta està interessada a veure més resultats del pla d’actuació d’H&M per aconseguir un salari digne. Després de la visió general oferida en aquest article, esperem que un increment dels salaris no sigui en detriment de la salut i l’esgotament de les treballadores.

 

Adidas, ¿què ha canviat?
La firma Adidas no ha canviat la seva política salarial ni ha fet cap declaració pública sobre la seva idea del que és un salari digne, malgrat les continues pressions perquè s’estipulés un sou just per a les persones que confeccionen els seus productes i que aquesta despesa es comptabilitzés en els costos.

El novembre de 2014, un representant de la Campanya Roba Neta es va reunir amb un alt directiu d’Adidas a Phnom Penh, acompanyat d’Athit Kong, vicepresident del sindicat de treballadores del sector tèxtil de Cambodja. A la reunió van abordar l’estratègia de retribució d’Adidas i la possibilitat de signar un acord salarial amb el sindicat nacional que contemplés una millora en els salaris. Adidas va coincidir que era una bona idea per negociar amb els seus proveïdors, però mai es va comprometre a signar el conveni.

L’agost de 2015, Adidas va acceptar reobrir el debat amb els sindicats a Indonèsia sobre els contractes de curta durada, i va assenyalar que el tema de les remuneracions també podria estar sobre la taula. Fins al moment, aquesta prometedora notícia és tan sols una xerrameca, però pot portar a negociacions a favor d’una millora dels salaris.


Ha canviat alguna cosa per als treballadors del sector de la confecció en aquests països?

Fins al moment, res.

 

Inditex, què ha canviat?
Inditex, juntament amb altres marques de moda, entre les quals s’inclouen Tesco, Tchibo, C&A, Primark, Next i H&M, ha signat un acord amb el sindicat global de treballadores de la indústria tèxtil de la confecció, IndustriALL, per treballar junts per una millora salarial en les seves cadenes de proveïdors. Aquestes firmes, que s’autoanomenen com a grup “ACT”, han acordat estudiar mesures per establir un conveni col·lectiu del sector en els països que són font de subministrament de la indústria tèxtil. Aquesta iniciativa també contempla treballar amb les fàbriques proveïdores en qüestions com ara l’organització dels Recursos Humans i la implantació de sistemes retributius, així com dur a terme pràctiques de compres responsables. A part del procés del grup ACT, Inditex no ha participat en cap altra iniciativa a favor d’un salari mínim digne.

Tot això representa alguna millora per als treballadors de les fàbriques de confecció?
Actualment, no, encara que les firmes del grup ACT han pressionat de forma col·lectiva el govern de Cambodja perquè incrementés el salari mínim. Amb la seva ajuda o sense ella, el salari mínim va experimentar un augment de 28 dòlars en 2014.

 

Hugo Boss, què ha canviat?
Desafortunadament, no podem informar de cap avanç per part de la firma Hugo Boss quant a drets humans i a pagar un sou digne a les treballadores que produeixen els seus articles.

 Els esforços per obtenir un compromís inicial per part de la marca van ser infructuosos. El 2013, activistes de la Campanya Roba Neta van demanar a Hugo Boss que els proporcionés xifres actualitzades sobre els salaris mínims dels seus proveïdors. La firma de moda es va negar fins i tot a emplenar el qüestionari.

Entre 2013 i 2014 es va procedir a entrevistar les empleades de quatre centres de producció a Croàcia i Turquia on Hugo Boss confecciona les seves peces de vestir, amb la finalitat d’obtenir informació al respecte. La investigació va revelar que els sous de les treballadores que produeixen les peces per a Hugo Boss estan molt per sota del salari mínim estimat i també que en aquestes fàbriques es denega la llibertat d’associació i el dret a la negociació col·lectiva. Concretament, les persones membres del sindicat són contínuament arrestades i intimidades, obligades a través de suborns a renunciar a la seva afiliació sindical. Així mateix, subcontracten treballadores d’empreses associades en condicions inferiors i són víctimes d’assetjament sexual, crits i coaccions. Les treballadores també van denunciar que no els pagaven les hores extraordinàries ni les bonificacions per hores extres d’acord amb la llei, a banda del fet que a les dones se’ls negaven els seus drets reproductius (per exemple, se les amenaçava amb perdre el seu treball si es quedaven embarassades).

Quan es va publicar la investigació i es va posar en marxa una campanya de denúncia a tota Europa, Hugo Boss va començar a prendre mesures. Es va unir a l’Associació per al Treball Just i va incrementar el nombre d’empleats dedicats a temes de Responsabilitat Social Corporativa (RSC) a l’empresa. No obstant això, noves investigacions, realitzades l’any 2015 a les fàbriques van revelar que les treballadores de Polònia no rebien el salari mínim legal, així com que seguien les pràctiques d’intimidació i repressió als sindicalistes de Turquia.

Hi ha hagut alguna millora real per a les treballadores en els països productors?


Entre 2005 i 2013, els guanys de la firma de moda es van triplicar, però no ha representat cap millora real per a les treballadores que confeccionen els seus productes. Les responsables de la Campanya Roba Neta segueixen instant a Hugo Boss que abordi veritablement el procediment de diligència pel que fa als drets humans, a l’augment dels salaris entre les treballadores i a la millora de les condicions laborals i dels drets en els centres que cusen els seus articles. Un objectiu per a Hugo Boss a les seves fàbriques europees és garantir el pagament d’almenys el 60% del salari mitjà nacional entre les treballadores.

%d bloggers like this: