“Texans mortals”: Les marques de moda segueixen utilitzant el Sandblasting a les fàbriques de Bangladesh

Zara, H&M, Levi’s, Diesel o Lee segueixen desgastant texans utilitzant la tècnica mortal del Sandblasting en algunes fàbriques proveïdores de Bangladesh

La Campanya Roba Neta, coordinava a nivell estatal per SETEM, presenta el nou informe “Texans mortals” que demostra que a les fàbriques de Bangladesh que produeixen roba per a l’exportació al mercat europeu es continua utilitzant la tècnica del sandblasting, posant en greu perill la vida de les persones treballadores que s’exposen a contraure greus malalties pulmonars, entre elles silicosis.

El sandblasting s’ha convertit en el mètode principal per a l’acabat de la majoria dels texans que ofereixen un “look desgastat”. L’envelliment artificial del texà s’aconsegueix projectant ràfegues d’arena a alta pressió sobre la tela vaquera.

La investigació de terreny revela que, tot i que moltes marques internacionals com Zara, H & M, Levi ‘s, Diesel o Lee han prohibit la tècnica del sandblasting en les seves cadenes de producció des que es va iniciar fa un any la campanya internacional “No-sandblasting”, la veritat és que no sembla que hagin adoptat les mesures preventives i de seguretat necessàries perquè la prohibició sigui efectiva.

L’informe descobreix que independentment de si una marca ha prohibit o no l’ús de la tècnica del sandblasting, aquesta se segueix utilitzant – ja sigui de forma manual o mecànica – a les fàbriques de Bangladesh. La investigació demostra a més que el risc de contraure silicosi no se circumscriu només a la tècnica manual sinó també a la mecànica, perquè no s’aplica la ràfega de sorra en compartiments perfectament estancs, la maquinària utilitzada és vella i no existeixen o no s’usen els equips de seguretat necessaris per protegir els treballadores i les treballadores de la inhalació de pols de sílice.

Les persones treballadores entrevistades van declarar que poden arribar a realitzar torns de fins a 12 hores al dia en sales plenes de pols, amb poca ventilació i sense la protecció adequada de seguretat. Moltes de les persones entrevistades patien constants atacs de tos i dificultats respiratòries. També van afirmar que sovint la producció es porta a terme a la nit per evitar les visites dels auditors. La majoria coneixia a persones que ja havien emmalaltit.

L’informe recull testimonis de persones treballadores que han rebut instruccions d’utilitzar el sandblasting per complir els terminis exigits per les empreses clients, encara que aquestes ho hagin prohibit expressament. El propietari d’una de les fàbriques declara que li és impossible complir amb els dissenys demandats sense recórrer a l’ús de sandblasting.

L’informe també posa de manifest la falta d’atenció mèdica proporcionada als/les treballadors/es que han contret la malaltia a Bangladesh i les dificultats que existeixen per aconseguir el diagnòstic i el tractament adequats, en part a causa de la manca de consciència per part de els i les professionals mèdics a l’hora de vincular la malaltia de silicosi amb la indústria de roba.

A la majoria de les fàbriques investigades ha quedat patent que la repercussió de la prohibició ha estat irregular, la supervisió escassa i les mesures adoptades fins ara han estat burlades àmpliament. L’informe demostra que no n’hi ha prou amb la prohibició voluntària de les empreses per aconseguir que els treballadors i les treballadores deixin d’emmalaltir i fins i tot morir de silicosi.

“És alarmant que la moda se segueixi cobrant vides de persones treballadores per desgastar texans gairebé una dècada després que la medicina turca donés la veu d’alarma per l’elevat nombre de casos de silicosi entre les persones treballadores de la indústria de roba a Turquia”, va dir Eva Kreisler, coordinadora estatal de la Campanya Roba Neta, “les marques de moda tenen encara molt marge d’actuació per eradicar aquesta tècnica i evitar més morts”.

Recomanacions:
La xarxa internacional Campanya Roba Neta planteja una sèrie de recomanacions que tant les marques com els governs i organismes internacionals haurien d’adoptar per posar fi a l’ús del sandblasting en la indústria de roba.

Així, les empreses haurien de revisar els seus dissenys i terminis de producció per permetre als proveïdors utilitzar altres tècniques en l’acabat de texans. També haurien de treballar estretament amb els sindicats locals i organitzacions de defensa dels drets laborals per garantir que la prohibició es respecta.

Els governs dels països productors haurien de prohibir l’ús d’aquesta tècnica i els de la Unió Europea haurien d’introduir una prohibició d’importació dels productes que hagin estat sotmesos a sandblasting. A més, la Campanya Roba Neta promou que la indústria de roba sigui inclosa en el Programa d’Eradicació Mundial de la Silicosi de l’Organització Mundial de la Salut / Organització Internacional del Treball i la posada en marxa d’un programa específic per Bangladesh.

Més informació:

Campanya NoSandblasting

Campanya Roba Neta 

Descarrega’t el resum executiu de l’informe en castellà

Descarrega’t l’iforme compet en anglès

 

Objectiu assolit! Ja hem aconseguit el finançament per a la Guia de Roba Neta

Ja hem superat l’objectiu dels 6.000 euros per editar la ‘Guia per vestir sense esclavitud’ de la Campanya Roba Neta! Moltíssimes gràcies als i les 243 mecenes que ho heu fet possible amb les vostres microdonacions a través de verkami.

Aquesta és la última setmana per fer la teva aportació al projecte, si encara no ho has fet, suma-t’hi! Pots participar a partir de 10 euros, triar la quantitat que més s’adapti a les teves possibilitats. Amb 15 euros t’enviarem un exemplar en paper de Guia un cop acabem el projecte.

Aquesta nova Guia servirà per pressionar les marques i facilitar informació crítica a les persones consumidores. La ‘Guia per vestir sense esclavitud’ recollirà les alternatives de consum de roba a Espanya: tendes de segona mà, fabricants i dissenyadors/es locals, empreses de moda ètica, mercats d’intercanvi… A més, contindrà informació actualitzada sobre les pràctiques de les grans firmes de moda europees (Inditex, Mango, Cortefiel, H&M, C&A, Levi’s…) i una anàlisi de les “falses alternatives”.

 

¿Tu ropa cuesta 80 céntimos la hora?

Entrada publicada al bloc 3500 Millones de El País

Muchas de las firmas de moda españolas que estos días llenan sus escaparates con carteles de rebajas contratan su producción a fábricas y talleres de todo el mundo. Por su cercanía y por las características de su mercado laboral, Marruecosse ha convertido en un importante centro de costura y confección de España y de gran parte de Europa.

La promesa de “desarrollo” a través de la implantación de una industria textil orientada a la exportación es una promesa incumplida en Marruecos. El sector de la confección de prendas de vestir ha alcanzado una gran relevancia para la economía del país y ha generado miles de puestos de trabajo. Pero las ocupaciones creadas no alejan a las personas trabajadoras de la pobreza. Sin perspectivas de mejora en el propio sector y sin que se creen nuevos puestos de trabajo en otros sectores, las obreras de la confección no tienen posibilidad de usar su trabajo precario como trampolín para acceder a otras ocupaciones o a lo que en otros mercados laborales denominaríamos carrera profesional. El tipo de trabajo en el que se encuentran atrapadas limita fuertemente su posibilidad de construcción de redes sociales para mejorar su situación y deteriora su vida personal y familiar.

foto de Carlos Castro

La Campaña Ropa Limpia y SETEM acaban de publicar el informe La moda española en Tánger: trabajo y supervivencia de las obreras de la confección en el que analiza los factores que mantienen a las trabajadoras de las cadenas de suministro de las firmas de moda en situaciones de pobreza y de gran vulnerabilidad social pese a tener un puesto de trabajo. La investigación se basa en entrevistas a 118 obreras y en varias reuniones e intercambios realizados gracias a la asociación de mujeres trabajadoras Attawassol. El informe dibuja una vida cotidiana extremadamente dura. Sus jornadas laborales suelen ser de más de 10 horas diarias durante seis días a la semana, a las que se debe sumar una media de 6 horas de trabajo doméstico al día; no saben cuándo deberán realizar horas extra que, por otro lado, son obligatorias; los salarios, de unos 200 euros mensuales, no les permiten mantener a sus familias; y no tienen posibilidad de organizarse para defender sus derechos debido a la falta de tiempo y a las muchas presiones y amenazas que reciben si intentan reunirse con sus compañeras.

Tras pasar por sus manos, la ropa que confeccionan estas obreras llega a los escaparates de nuestras ciudades etiquetada por las más prestigiosas marcas. Las empresas transnacionales se han comprometido, a través de sus códigos de conducta, a asumir su responsabilidad en situaciones de explotación laboral en la confección de sus prendas. Las personas consumidoras les podemos y debemos exigir que hagan efectivos estos compromisos a través de las campañas internacionales y de nuestro apoyo a las obreras que luchan por sus derechos.

 

Part de la moda espanyola es fabrica a Tànger sota condicions d’explotació

La Campanya Roba Neta i SETEM presenten la recerca ‘La moda espanyola a Tànger: treball i supervivència de les obreres de la confecció’

La Campanya Roba Neta, coordinada a nivell estatal per SETEM, ha presentat la investigació “La moda espanyola a Tànger: treball i supervivència de les obreres de la confecció” que analitza les condicions de vida i treball precàries que pateixen les treballadores en tallers tèxtils de Tànger que són proveïdors de grans marques internacionals. La investigació s’ha realitzat a partir de les vivències de 118 obreres, amb la col·laboració de l’Associació Attawassol.

L’informe descobreix les dures condicions de les obreres de confecció marroquins: excés d’hores de treball, baixos salaris, abusos verbals i físics, arbitrarietat en la contractació i l’acomiadament, mesures disciplinàries desproporcionades i obstacles a l’acció sindical. Les hores extres són obligatòries i no se solen remunerar. Perllonguen la jornada fins a les 12 hores diàries, sis dies a la setmana per salaris que no superen els 200 euros mensuals, i que, de vegades, estan per sota dels 100 eur/mes. Les treballadores més joves, sovint menors de 16 anys, són considerades aprenents i se les fa treballar sense contracte les mateixes hores que la resta, però cobrant 0,36 € / hora, tres vegades menys que les seves companyes.

Al Marroc, hi ha una forta presència de tallers proveïdors d’Inditex (Zara, Bershka, Pull & Bear, Stradivarius, Oysho, Massimo Dutti). La majoria de les obreres entrevistades que treballen confeccionant la roba d’aquestes marques manifesten que no es respecta el límit d’hores, arribant fins a 65 hores setmanals i, encara que en general el salari arriba al salari mínim interprofessional garantit (SMIG) del Marroc, tot just 178,72 euros mensuals, segueixen vivint en situació de pobresa.

Molts dels tallers proveïdors d’Inditex treballen també per a Mango. Les obreres de les fàbriques proveïdores de Mango també revelen que en els seus centres de treball no es respecta el límit d’hores, realitzant fins a 65 hores setmanals. La memòria anual de Mango del 2010 ja advertia que els seus auditories havien detectat situacions no acceptables en alguns proveïdors de Tànger i que s’havia establert un termini de sis mesos per a la correcció d’aquestes problemàtiques.

També s’han recollit testimonis de treballadores de tallers proveïdors de Mayoral, El Corte Inglés i Dolce & Gabbana amb condicions laborals semblants.

La deslocalització de la confecció en països com el Marroc ha permès ampliar els beneficis de les grans marques tèxtils. Segons l’autor de l’informe, Albert Sales, “Aquestes empreses tenen a la seva mà la capacitat, tant de generar situacions d’explotació laboral, com d’evitar”. Moltes han assumit codis de conducta i compromisos però, tot i les mesures de Responsabilitat Social Empresarial, moltes treballadores marroquines segueixen vivint situacions de pobresa alhora que compleixen amb una jornada laboral extremadament llarga.

Els codis de conducta laborals adoptats per les empreses de moda recullen l’obligatorietat de passar auditories en els tallers. Però les metodologies d’auditoria són molt diverses i en moltes ocasions no s’arriben a identificar els problemes laborals reals. Això passa perquè quan hi ha auditoria, les fàbriques realitzen canvis temporals com donar d’alta a treballadores en la seguretat social, incrementar la salubritat en l’espai de treball, complir els horaris laborals, acomiadar a les treballadores sense contracte i amagar a les treballadores menors.

Una treballadora d’una fàbrica proveïdora d’una gran empresa tèxtil assegurava que “quan apareixen auditors per sorpresa, els supervisors amaguen a les treballadores menors al terrat o en caixes de roba buides”.

Què poden fer les grans marques?

Si volen ser realment responsables amb l’impacte social de la seva activitat econòmica han d’adoptar pràctiques de màxima transparència. Una de les més rellevants seria publicar la seva llista de proveïdors i compartir-la amb ONGs, sindicats i col·lectius locals de treballadors/es, per poder contrastar les denúncies sorgides d’aquesta i altres investigacions i iniciar processos de millora. En aquest sentit, la Campanya Roba Neta celebra que Mango ja comparteixi anualment la seva llista de proveïdors amb alguns actors socials, el que permetrà analitzar els resultats d’aquesta investigació conjuntament i emprendre accions per esmenar aquests problemes amb la participació de representants de les treballadores.

Davant les llacunes dels processos d’auditoria, la Campanya Roba Neta convida a les marques a incorporar-se a iniciatives multistakeholder com la Fair Wear Foundation, que inclouen en els processos de millora de les condicions laborals de la perspectiva de les persones treballadores i les seves organitzacions.

La Campanya Roba Neta recorda que aquesta investigació es centra al Marroc però que les situacions que es descriuen són malauradament freqüents en molts altres països.

Descarrega l’informe complet

 

Globalització neoliberal. Els draps bruts a la indústria tèxtil

Reportatge publicat originalment al Setmanari La Directa núm 244 dins la secció Estirant del Fil

Per Albert Sales i Campos, coordinador de la Campanya Roba Neta a Catalunya.

La producció de teixits i la confecció de roba va ser esdevenir un dels primers motors de la revolució industrial, caracteritzada també, des dels inicis, per la lluita dels obrers i obreres per unes condicions laborals dignes. Avui, però, les treballadores de la indústria de la roba, deslocalitzada a la perifèria dels països empobrits, segueixen patint a diari la imposició d’unes condicions de treball draconianes. Contra el tòpic, les esclaves de la moda no estan pas al Nord: sobreviuen sobreexplotades al Sud per les grans marques multinacionals.

Esclavatge a la indústria tèxtil: la moda de l’explotació laboral

La repressió sindical, els salaris baixos o les jornades interminables a través de sucontractacions, rere el glamour i l’èxit de grans marques com H&M o Inditex

Des de mitjans dels 90 nombroses plataformes i organitzacions socials vénen denunciant l’explotació laboral i fent front al silenci mediàtic que envolta el negoci de la confecció tèxtil sota la globalització. Malgrat més de 25 anys de treball de xarxes consolidades com la Campanya Roba Neta internacional i de “compromisos” públics de les grans firmes internacionals –en reacció a les denuncies realitzades–, avui ens seguim trobant les mateixes situacions que als 90. L’amenaça constant de tancament i de deslocalitzacions i la debilitat dels moviments obrers als països productors segueix contribuint al fet que la realitat amagada rere el “glamour” que ens venen esportistes d’èlit, models i dissenyadors es quedi al Marroc, a la Xina o a Bangla Desh.

Obrera de Tànger. Octubre 2011. Foto de Carlos Castro

Any 2011: el sector global de la confecció continua nodrint-se del treball de milions de persones que viuen en la pobresa malgrat fer llargues jornades laborals. Les pràctiques de compra de les marques, derivades del model de producció, consum i comerç internacional, es troben a l’arrel de les condicions de treball i de vida de les treballadores.

 

Les administracions públiques i la roba produïda en condicions d’explotació. Publicació de l’informe “Made in Morocco”

Albert Sales i Campos *** Autor de la recerca i coordinador de la Campanya Roba Neta a Catalunya

Des de mitjans dels 90, la Campanya Roba Neta i altres moviments internacionals denuncien les lamentables condicions laborals que viuen les treballadores de la indústria global de la confecció. Aquesta tasca de denuncia va acompanyada del suport a les organitzacions de persones treballadores que lluiten dia a dia per fer valdre els seus drets enfront dels seus patrons (sovint empresaris del seu propi país) i enfront de les firmes internacionals que s’enriqueixen a costa de la seva situació de vulnerabilitat i de les seves llargues jornades.

Al 2004, SETEM Catalunya inicia una nova línia d’acció que, emmarcada en la Campanya Roba Neta, pretén incidir sobre la realitat de les obreres i els obrers que confeccionen la roba que compren les administracions públiques. Els organismes públics són importants consumidors de roba de treball i uniformes i constitueixen un objectiu estratègic per dues raons. En primer lloc, perquè tenen una capacitat de negociació respecte al seu proveïdor molt més rellevant que la persona consumidora individual: compren en grans volums i poden fixar condicions dins del procés de contractació. En segon lloc, perquè les seves compres es realitzen amb els diners de tots i totes.

Aquesta línia d’acció va ser innovadora a Catalunya i a l’Estat espanyol però no a nivell internacional. Als Països Baixos i als Estats Units campanyes similars han aconseguit resultats força interessants amb impactes positius en la transparència del procés de contractació i en les condicions de treball de les persones que intervenen en la confecció d’uniformes i altres articles. Aquí, no obstant, tret d’algunes experiències d’administracions locals, sempre hem topat amb “dificultats” de tot tipus: voluntats polítiques, problemes administratius, problemes jurídics…

Per poder valorar la traçabilitat de les peces de roba que adquireixen les administracions públiques vam intentar obtenir les llistes de proveïdors d’un bon nombre d’elles. Malgrat ser informacions públiques vam haver de superar molts obstacles per saber quines empreses ealitzen la roba de treball i els uniformes que vesteixen policies, bombers, infermers o metgesses. Un cop més, algunes administracions locals (i persones molt compromeses que hi treballen) van facilitar la feina fent la investigació interna i donant-nos un seguit de noms per finalment centrar el nostre anàlisi en 26 empreses de roba laboral proveïdores de 4 ajuntaments i de la Generalitat de Catalunya.

De les 26 empreses, 13 són distribuïdores que faciliten el material d’altres marques. I aquí s’acaba el rastre de la roba, doncs ningú ha exigit mai aquesta informació i els empresaris distribuïdors tampoc tenen temps, recursos, ni necessitat de perseguir als seus proveïdors. 6 són empreses fabricants amb centres de treball en territori europeu. Hem suposat que les condicions laborals s’ajustaran, com a mínim, a la legislació vigent per centrar-nos en les que tenen producció deslocalitzada fora de la UE, ja sigui en fàbriques de capital propi o en fàbriques subcontractades.

Només dues de les 7 han facilitat les adreces dels centres de treball localitzats a altres països. Una de elles, ja li havia donat aquesta informació a un dels seus compradors per exigència del contracte. La resta treballen al Pakistan, a la Xina i al Marroc, tot i que aquesta dada l’hem hagut d’aconseguir de forma “extra-oficial” perquè ni les administracions compradores ho sabien, ni les empreses ens l’han facilitada.

Les dues fàbriques localitzades no presenten les pitjors condicions de la zona industrial de Tànger ni de bon tros tot i que testimonis anònims han referenciat subcontractacions clandestines a altres tallers, excés d’hores laborals i irregularitats en els contractes. Aquests testimonis van demanar explícitament que no s’esmentés ni el seu nom ni el del seu centre de treball donat que l’últim que voldrien és perdre la feina. Així doncs, hem decidit no fer públics els noms de fàbriques i empreses a l’informe i utilitzar-los només en les converses i el treball intern amb les administracions públiques.

A banda de les fàbriques referenciades, hem localitzat fàbriques que treballen per grans proveïdors d’administracions públiques europees on sí podem constatar situacions laborals que no arriben a complir amb el codi de treball marroquí. Salaris per sota del mínim del país (menys de 180 euros mensuals), jornades setmanals de més de 60 hores, sancions i retencions de salaris injustificades o repressió sindical explícita, són freqüents en aquests centres de treball.

Després de 6 anys oferint eines jurídiques i assessorament a les administracions públiques de diferents punts d’europa, hem tornat als inicis: mostrar la crua realitat de les obreres de la confecció per recordar que els compradors i compradores tenen una responsabilitat sobre les seves condicions i que els “consumidors institucionals” també han de practicar el “consum responsable”. Per començar fem quatre recomanacions en l’informe de les quals, a nivell divulgatiu, destaca una de molt senzilla: exigir informació sobre la cadena de subministrament a través dels contractes públics per aportar transparència i facilitar el treball amb sindicats i organitzacions del sud. Si ajuntaments, Generalitat o Administració de l’Estat realment volen contribuir a la lluita contra l’explotació aquesta informació és imprescindible i mai es demana. I si no volen, els hem de fer saber que no estem disposades a fomentar el treball esclau amb els nostres impostos.

Versió en anglès:

Sales-i-Campos, Albert & Piñeiro-Orge, Eloísa (2011) Made in Morocco: Garment production for public authorities. Traceability and guarantee. Networkwear

Abstract of the Made in Morocco Report:  Garment production for public authorities. Traceability and guarantees. Networkwear

Versió en castellà:

Sales-i-Campos, Albert & Piñeiro-Orge, Eloísa (2011) Made in Morocco: Producción de ropa para las administraciones públicas. Trazabilidad y Garantías. Networkwear.

Resumen del informe Made in Morocco: Producción de ropa para las administraciones públicas. Trazabilidad y Garantías. Networkwear.

 

Nawar

Dorm poc i quan és al llit no para de donar voltes. Prega a Alà perquè doni un futur millor a la seva filla. Millor que el seu, és clar.

Des que es va separar resa pensant que potser trobarà un altre home que l’estimi prou per casar-s’hi, tot i tenir 3 fills. No és senzill per a una dona divorciada, treballar, portar la casa i pujar les criatures. Sort de la nena, la gran. És un recolzament i una gran ajuda. Però quan la veu amb els seu vel blau carregant aigua del pou, rentant la roba dels seus germans, tota suada, sent una gran pena. Voldria per ella alguna cosa més. Uns estudis, potser advocada. Defensaria els drets de les treballadores de la seva fàbrica, i de totes les dones del país. Calen més dones al poder, dones amb empenta… Però aleshores és quan en la foscor, les imagina totes: advocades, mestres, metgesses, carregant aigua del pou o rentant la roba dels seus germans, totes suades.

El treball a la fàbrica és dur i està molt mal pagat. Però no hi ha res més. Necessita els diners per tirar-los a tots endavant, però el seu sou no és suficient. Fa uns dies que dóna més voltes al llit que de costum. Haurà d’endur-se la nena amb ella. Potser demà. Avui es tapa amb la flassada i prega amb totes les seves forces: una oportunitat per a ella Alà, t’ho prego.

Autora: Meritxell Nebot

Conte inclòs a Moda: Indústria i drets laborals. Guia per a un consum crític de roba.

 

Moda: Indústria i drets laborals. 20 anys de RSE i seguim igual.

A continuació els vídeos muntats per Sicom de la presentació del curt “38″ i de la publicació Moda: Indústria i drets laborals.

Les coses pel seu nom: després de 20 anys de “Responsabilitat Social” de les empreses transnacionals, les condicions de les obreres són les mateixes o pitjors.

 

38

38 euros al mes per cosir la nostra roba durant 12 hores al dia, 6 dies a la setmana.
38 és la talla màxima per accedir a la moda.

Curt d’animació realitzat per Interferències per a la Campanya Roba Neta
Produït per
SETEM Catalunya  i EdPAC

 

“Moda: indústria i drets laborals”, nova publicació de la CRN

Avui, mentre les firmes internacionals de la moda i les grans cadenes de distribució sedueixen la seva clientela amb l’actualització constant dels seus dissenys i amb els preus dels seus productes, obreres de Xina, Marroc, Bangla Desh, Hondures o Romania, viuen envoltades de peces de roba que confeccionen durant més de 12 hores diàries a canvi de salaris que am prou feines cobreixen les necessitats bàsiques.

La Campanya Roba Neta (CRN), que coordina SETEM a l’Estat Espanyol, ha presentat la publicació ‘Moda: indústria i drets laborals. Guia per a un consum crític de roba’ i el curtmetratge ‘38’ en un acte celebrat amb la col·laboració de l’associació Educació per a l’Acció Crítica (EdPac) el dijous 28 d’abril al Centre Sant Pere Apòstol de Barcelona. D’una banda, el llibre repassa les darreres investigacions realitzades per la Campanya Roba Neta internacional i les organitzacions que hi col·laboren per documentar la realitat de les cadenes de subministrament de les grans empreses presents a països com Marroc, on les treballadores realitzen jornades de fins a 14 hores diàries per salaris que poden ser inferiors als 100 euros mensuals i que gairebé mai superen els 200 euros mensuals; o com Bangla Desh, on els salaris en el sector se situen entre els 20 i els 35 euros mensuals i els incendis i esfondraments de fàbriques han matat a centenars de persones en els darrers cinc anys.

La Campanya Roba Neta denuncia les condicions d’explotació que hi ha darrera de la moda i de la roba esportiva des de principis dels 90 i, malgrat les estratègies de responsabilitat social empresarial que les firmes internacionals han engegat i publicitat amb força durant els darrers vint anys, la seva tasca és més vigent que mai. En aquesta publicació es posa de manifest que la lluita contra l’explotació laboral no es pot deixar en mans de mesures que les empreses transnacionals adopten voluntàriament i més preocupades per la seva imatge de marca que pel benestar i la dignitat de les persones treballadores.

Anàlisi de 12 companyies de moda
Són moltes les persones consumidores preocupades per aquestes situacions que volen disposar de més informació sobre les marques. Assumint que les grans empreses reaccionen de maneres diferents a les denuncies de la CRN i d’altres xarxes, i que encaren de maneres molt heterogènies les polítiques de responsabilitat social, aquesta publicació vol posar a l’abast de tothom una sistematització de les polítiques comercials de moltes de les principals empreses distribuïdores de roba. Hi trobareu fitxes de 12 companyies com Inditex, Adolfo Domínguez, Benetton o H&M, un anàlisi de l’evolució dels compromisos de 4 de les més importants empreses de roba esportiva, i una presentació de les contradiccions entre els compromisos i les polítiques reals de les grans cadenes minoristes Carrefour, Lidl i Aldi.

Per aproximar a les persones consumidores a la quotidianitat de les obreres s’han inclòs quatre relats curts basats en les experiències reals de la Ching Lan, la Taew, la Nawar i la Lupita, viscudes dins i fora de les fàbriques on treballen.

Es tanca la publicació amb criteris per a un consum crític i les referències a experiències de producció i comercialització alternatives, netes d’explotació i que constitueixen opcions per a un altre tipus de consum i exemples de que un altre model pot ser viable amb el compromís de tots i totes.

Descarrega la publicació aquí (PDF 3,6 MB)

Descarga la versión en castellano aquí (PDF 4,1 MB)